Un perdedor enamorat

Ini­ci­al­ment, Mis­ter Won­der­ful es va publi­car com alguns dels grans clàssics del còmic nord-ame­ricà: per entre­gues domi­ni­cals en un diari, en aquest cas The New York Times, que el 2008 va incloure la sèrie a la seva secció The Funny Pages. Un cop reco­pi­lada en volum, però, l'obra manté una uni­tat de lec­tura abso­lu­ta­ment lineal i homogènia.

Mis­ter Won­der­ful és una història d'amor pro­ta­go­nit­zada per un per­so­natge sos­pi­to­sa­ment sem­blant al propi autor Daniel Clowes; un per­so­natge que inci­deix en el pro­to­tip de freak aso­cial, intro­ver­tit, acom­ple­xat i loser que el mateix Clowes ha retra­tat en d'altres novel·les gràfiques com ara Ghost World, David Boring o Wil­son, i que el dibui­xant i guio­nista nord-ame­ricà sem­bla conèixer de prop. En aquest cas, resulta esgar­ri­fo­sa­ment fàcil iden­ti­fi­car-se amb les inse­gu­re­tats, els dub­tes i els temors d'un indi­vidu de qua­ranta anys, acos­tu­mat a la manca de passió i de sexe, que té la sen­sació que l'amor irromp final­ment a la seva vida però se sent ater­rit i para­lit­zat per la pos­si­bi­li­tat de ficar la pota i esta­ve­llar-se. El monòleg inte­rior des­pu­lla els pen­sa­ments d'aquest home a qui una cita a cegues pot fer can­viar la seva for­tuna sen­ti­men­tal.

Daniel Clowes relata la història amb un estil gràfic que juga amb dife­rents regis­tres estilístics –del rea­lista a l'humorístic–, sense arri­bar a l'extrem de Wil­son, on vari­ava de to a cada pàgina. I el guió equi­li­bra l'aci­desa i la mala bava amb la ten­dresa; Clowes no amaga el pate­tisme dels per­so­nat­ges –simi­lar al que osten­tem tots nosal­tres en un moment o altre de la nos­tra vida– però també s'hi mos­tra soli­dari i afectuós, i obre la porta a l'espe­rança, a la pos­si­bi­li­tat que un cop de sort apa­re­gui en la nos­tra vida.