Porno femení?

Gui­llem Ter­ri­bas recor­dava dimarts al ves­pre, en un acte orga­nit­zat per la botiga La Bon­bonnière de Ninon, com abans que existís el Truf­faut el mateix cinema (ales­ho­res Modern, sala B) havia estat durant uns anys la sala X de Girona. Encara més, durant la seva inau­gu­ració, amb l'estrena de la mítica Gar­ganta pro­funda, no hi van fal­tar les auto­ri­tats i gent de casa bona de la ciu­tat. Ni cava ser­vit per cam­bre­res cur­tes de roba, em va pun­tu­a­lit­zar un espec­ta­dor que hi va assis­tir. Però abans-d'ahir, això no tocava. Amb la sala plena a ves­sar i amb un públic d'allò més hete­ro­geni, es va pre­sen­tar en exclu­siva a l'Estat l'estrena de Caba­ret desire, amb la presència de la seva direc­tora, la sueca Erika Lust (Esto­colm, 1977), fa poc arri­bada de Nova York i Toronto, on la seva pel·lícula ha estat guar­do­nada com la millor de l'any dins el seu gènere, el porno femení. I és que si una eti­queta marca la tra­jectòria tri­om­fant d'Erika Lust és la d'escrip­tora, pro­duc­tora i direc­tora de “porno per a dones” (pre­ci­sa­ment, el títol d'una guia refe­ren­cial que va escriure fa uns anys).

Vista la pel·lícula, podem cons­ta­tar que tot allò que abans i poste­ri­or­ment es va subrat­llar en un enri­qui­dor debat amb el pre­sen­ta­dor, la direc­tora i la sexòloga Núria Tió, es com­pleix a la per­fecció. És a dir, que a diferència de les pro­duc­ci­ons de cinema X habi­tu­als, a grans trets la dona és la pro­ta­go­nista –i no pre­ci­sa­ment encar­nant papers de pros­ti­tuta o infer­mera–; els homes no són el pro­to­tip de “mas­cle folla­dor”; el plaer expo­sat és mutu, l'ambi­en­tació és estètica­ment bella i rere la volun­tat explícita d'exci­tar el per­so­nal al dar­rere de tot ple­gat hi ha una història (sí, un guió amb diàlegs que no fan enro­jo­lar!). Encara més, podem afe­gir que per pri­mera vegada en un film de clas­si­fi­cació X hi des­co­brim un toc d'humor (iro­nia de la fina que va aixe­car més d'una ria­lla pre­tesa) i un saber fer cine­ma­togràfic (que bé va merèixer els càlids aplau­di­ments a la con­clusió). Sense haver vist cap altra obra d'aquesta cine­asta esta­blerta des de fa anys a Bar­ce­lona, vam poder-hi apre­ciar una certa influència del gènere dels setanta, amb Emma­nu­e­lle com a prin­ci­pal refe­rent, una sub­til i reei­xida banda sonora i una sug­ge­ri­dora estètica voyeur poten­ci­ada per una intel·ligent uti­lit­zació de les trans­parències i la pro­fun­di­tat de camp en els plans.

Caba­ret desire està ambi­en­tada en un bohemi bor­dell poètic d'on sor­gei­xen la nar­ració de qua­tre històries. Cadas­cuna, amb dife­rents regis­tres, que con­nec­ten amb més o menys inten­si­tat amb els espec­ta­dors i espec­ta­do­res. Però el que tenim clar és que Erika Lust diri­geix porno amb consciència feme­nina i femi­nista. I mal­grat l'esmen­tada eti­queta –de la qual la direc­tora diu que és cons­ci­ent per sobre­viure en una indústria domi­nada per homes i pel pit­jor mas­clisme pos­si­ble– la pel·lícula tant excita dones com homes perquè acon­se­gueix una cosa sovint ali­ena al gènere, com és una fusió d'ero­tisme i sexe com poques vega­des hem pogut apre­ciar. Defi­ni­ti­va­ment, em passo al “porno femení”!