Cinc minuts d'artista pop

Estic con­vençuda que David Hock­ney esta­ria d'acord al cent per cent amb la famosa frase de JV Foix “M'exalta el nou, m'ena­mora el vell”. Hi ha pocs artis­tes avui en dia tan reve­rents i deu­tors del pas­sat que s'interes­sin amb tant d'entu­si­asme per les nove­tats del pre­sent.

Con­si­de­rat el pin­tor britànic en actiu més impor­tant, Hock­ney, amb 75 anys, sem­pre està actu­a­lit­zat. Lite­ral­ment, no para de tre­ba­llar, sigui al natu­ral, col·locant-se enmig del pai­satge, enre­gis­trant en vídeo o foto­gra­fi­ant un camí o un arbre. Des que va des­co­brir l'Iphone i l'Ipad, ha tro­bat en els magnífics dis­po­si­tius d'Appel unes eines fantàsti­ques per dibui­xar i pin­tar. I encara li queda temps d'enge­gar sona­des polèmiques com quan, fa poc, va arre­me­tre con­tra Damien Hirst acu­sant-lo de no fer per­so­nal­ment les seves obres, o quan es va quei­xar con­tra les lleis anti­ta­bac en arti­cles a la premsa britànica.

Després de pas­sar per la Royal Aca­demy de Lon­dres, al Museu Gug­gen­heim de Bil­bao hi ha arri­bat una expo­sició de Hock­ney cen­trada en la seva obra pai­satgística. Des dels ini­cis de la seva car­rera, l'artista es va interes­sar per la repre­sen­tació de l'entorn natu­ral, però és des que va tor­nar a viure a la seva terra natal, a Yorks­hire, que el pai­satge ha pres un pro­ta­go­nisme abso­lut en la seva obra. L'expo­sició David Hock­ney: una visió més àmplia, que es pot veure fins al 30 de setem­bre, mos­tra la manera com Hock­ney s'enfronta al pai­satge par­tint de la seva obsessió per des­co­brir de quina manera els éssers humans per­ce­bem el món. “Ningú està segur de com és visu­al­ment el món, de com el veuen els nos­tres ulls”, diu Hock­ney al crític d'art Mar­tin Gay­ford en el lli­bre-entre­vista David Hock­ney. El gran men­saje, que acaba de sor­tir publi­cat a l'Estat espa­nyol, edi­tat per La Fábrica. Quan un acaba la lec­tura d'aquest volum esti­mu­lant, té mol­tes més ganes de mirar al seu vol­tant.

Néixer i viure immers en un pai­satge i una llum com el de les Illes Britàniques ha de con­di­ci­o­nar forçosa­ment un interès espe­cial pel genere pai­satgístic i per la obser­vació de la natu­ra­lesa. En certa manera, Hock­ney és fill, entre d'altres, de pin­tors angle­sos com Cons­ta­ble i Gains­bo­rough. Quan vivia a Califòrnia, Hock­ney pin­tava els llargs recor­re­guts per car­re­tera que obliga a fer la vida a Amèrica, a l'estil d'una car­to­gra­fia en movi­ment, sem­blant a les imat­ges de ciu­tats que es pin­ta­ven a la Xina als segle XVIII en grans rot­lles des­ple­ga­bles. Fins i tot les celebèrri­mes pin­tu­res de Hock­ney de pis­ci­nes cali­for­ni­a­nes tenen un com­po­nent for­ta­ment pai­satgístic. El pin­tor redi­ri­geix la nos­tra mirada cap al movi­ment de l'aigua, que ell va repre­sen­tar d'una manera, amb alguns traços gràfics, i que ha fet for­tuna.

En els últims anys, però, els arbres i els camins de Yorks­hire han copat de manera monu­men­tal la pro­ducció de Hock­ney. Aju­dat en el procés de la foto­gra­fia i el vídeo per aptar la tota­li­tat del pano­rama, l'artista ha cons­truït obres de grandíssim for­mat que ocu­pen panys sen­cers de paret. Una és Arbres més grans prop de War­ter que, segons explica Mar­tin Gay­ford, és pro­ba­ble­ment el pai­satge més gran de la història de l'art i, defi­ni­ti­va­ment, el més gran pin­tat sen­cer a l'aire lliure. Està for­mat per 50 teles, que jun­tes fan 4,5 metres d'alçada per 12 de llarg. Un altre exem­ple de pin­tura monu­men­tal és L'arri­bada de la pri­ma­vera a Wold­gate. East Yorks­hire el 2011, que es pot veure al Gug­gen­heim i que està for­mada per 32 teles.

L'ús de diver­ses tec­no­lo­gies en el procés de cre­ació de Hock­ney forma part intrínseca en la tra­jectòria de l'artista. “Si real­ment et fas­cina com és el món, hauràs de mos­trar gran interès per tots els pro­ce­di­ments de cre­ació d'imat­ges que es cre­uin en el teu camí”, diu. En el seu lli­bre sug­ges­tiu El cono­ci­mi­ento secreto, Hock­ney va reve­lar l'ús que antics mes­tres de la història de la pin­tura havien fet de lents i càmeres obs­cu­res. Si resulta que Ver­meer s'aju­dava de càmeres fos­ques que li per­me­tien cal­car les esce­nes pictòriques, això treu mèrit al mes­tre? Aquest és el gran i polèmic tema que Hock­ney va posar sobre la taula en el seu lli­bre magnífic.

De la mateixa manera, ell no s'amaga d'expli­car els trucs que uti­litza per pin­tar ni de elo­giar les mera­ve­lles de crear a través de l'Iphone i l'Ipad. Mal­grat que sem­pre se l'eti­queta d'artista pop, l'acti­tud de Hock­ney és més post­mo­derna que una altra cosa. El seu mar­xant d'art de tota la vida, John Kas­min, ho cor­ro­bo­rava fa uns anys dient que el pin­tor “només va ser artista pop durant cinc minuts”.