L’Assemblea davant l’abisme

La democràcia és un ens fràgil, car totes les organitzacions, per molt democràtiques que siguin a l’inici, tendeixen amb el temps a centralitzar el poder en mans d’uns pocs que en capturen els òrgans de govern. D’aquesta llei universal, fa més d’un segle, Robert Michels, un sociòleg que anys després s’uniria al partit feixista italià, en va dir la Llei de Ferro de l’Oligarquia. Per això preservar la democràcia requereix un sistema de controls i equilibris robust, i per això els qui volen capturar la institució comencen sempre intentant abolir aquests controls (adduint potser que són limitadors, o inoperants, o desfasats) i comptant que molts membres de base, que no disposen de tanta informació ni tenen el temps o l’interès per buscar-la, respondran a la projecció mediàtica dels líders i els faran confiança.

Aquest és l’abisme davant del qual es troba avui l’Assemblea Nacional Catalana. Com és natural, avui hi ha un grup majoritari democràticament escollit al capdavant del Secretariat Nacional, liderat en aquest cas per la figura gairebé mítica d’en Lluís Llach. Fa dos anys el grup majoritari era diferent, i d’aquí a dos segurament tornarà a ser-ho. En aquest mandat, però, potser aprofitant la tirada mediàtica del seu líder, potser el desencís de molts independentistes, potser tot plegat, aquest grup sembla voler reforçar el seu poder per la via de plantejar una ponència d’esmena dels estatuts de l’Assemblea que elimina o minimitza tres dels seus mecanismes de control i equilibri més importants. En concret:

1. S’elimina el requeriment de majoria de dos terços en l’elecció de càrrecs orgànics (article 24.4), que afavoreix els governs de base àmplia i per tant en dificulten la captura per grups més petits que en algun moment puguin assolir la majoria

2. Es permet la reelecció més enllà dels dos mandats (article 21.1), afavorint per tant el control per part per persones amb més experiència i/o projecció mediàtica

3. S’estableixen controls sobre la despesa de les territorials (article 3.13), contradient per tant la sobirania que proclama l’article 11.3 i, en definitiva, centralitzant el poder

Us sonen familiars aquestes reformes? Segur que sí, perquè apropen molt més el funcionament de l’Assemblea al dels partits polítics. Les normes que es pretén ara abolir constitueixen, en canvi, la base de l’estabilitat de les institucions més resilients del món. La regla dels dos terços ha regit l’elecció papal des de l’any 1179. La limitació de dos mandats caracteritza la presidència dels Estats Units, la democràcia més antiga del món. L’autonomia financera dels territoris és bàsica als sistemes federals, que solen ser més democràtics degut al contrapoder que els territoris representen davant el poder central.

Quan els controls i equilibris són febles, les organitzacions aviat cauen en el cesarisme i la corrupció, car n’hi ha prou amb que més de la meitat dels votants donin suport a un líder mediàticament prominent (que pot ser-ho simplement per ocupar-ne ja el lloc de lideratge) per capturar-ne els òrgans de govern un cop darrera l’altre –i tots sabem que, per bones que siguin les intencions inicials, el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament.

Aquestes tres normes que ara es pretén abolir diferencien l’ANC de tants altres ens independentistes nascuts del mateix procés (no cal dir noms) i en gran mesura expliquen l’extraordinària combinació de resiliència i funcionament democràtic que ha demostrat l’Assemblea fins i tot als períodes de repressió més intensa.

Vet aquí doncs la cruïlla on es troba avui l’Assemblea. Som molts els que creiem que cal rebutjar de pla la ponència d’esmenes que proposa la majoria del Secretariat. A la Sectorial d’Economistes, per exemple, hem votat a favor de recomanar als membres que rebutgin la ponència, i el mateix ha passat a la majoria de les territorials del Barcelonès. Es podria argumentar, és ben cert, que la ponència conté també algunes bones idees, algunes reformes convenients, que es podrien salvar del vot negatiu: però encara més important és donar un missatge clar que reformes tan fonamentals com aquestes no es poden introduir en una mena de “paquet òmnibus” que amagui la seva rellevància darrera d’una llarga llista de petites millores operatives. És crucial donar un missatge inequívoc que així, no.

Si s’aprova la ponència de modificació dels estatuts que proposa l’actual majoria del Secretariat (amb l’aval mediàtic que li confereix el lideratge d’en Lluís Llach), l’Assemblea esdevindrà més centralista, més cesarista i més fortament controlada per un cert grup, potser majoritari, però no de consens. Si es rebutja, però (i recordeu que, gràcies als estatuts vigents, n’hi ha prou amb que més del 35% dels votants la rebutgin), de ben segur que l’Assemblea no esdevindrà perfecta, com no ho ha estat mai, però sí seguirà sent el sòlid bastió independentista que és avui –i això, tinguem-ho tots ben clar, ja és molt.