Desobediència i poesia

E

Què hau­ria pas­sat si els ale­manys no hagues­sin estat tan obe­di­ents amb els postu­lats del nazisme? O si els isla­mis­tes radi­cals no accep­tes­sin per­pe­trar atacs suïcides? Sort que per­so­na­li­tats com Gandhi, Lut­her King i Man­dela van ser impul­sors de la deso­bediència, i són ben con­si­de­rats. La deso­bediència està “exal­tada en l'àmbit lite­rari com a expressió tràgica d'un desig d'auto­no­mia radi­cal” però “con­ti­nua sent un tabú, una acti­vi­tat pro­hi­bida i esca­brosa” des del punt de vista polític.

Pro­teus ha publi­cat un assaig de Raf­fa­ele Lau­dani, Deso­bediència, en què l'his­to­ri­a­dor ana­litza les for­mes de deso­bediència, des de les grans revo­lu­ci­ons (fran­cesa i russa), pas­sant pel Maig del 68, la cai­guda del Mur de Berlín, pro­tes­tes com la de Tia­nan­men, la de Gènova con­tra el G8 i fins a l'actu­a­li­tat, amb el movi­ment del 15-M. Lau­dani refle­xi­ona sobre l'opo­sició d'indi­vi­dus, grups o soci­e­tats a dife­rents for­mes de poder que els opri­mei­xen o que con­si­de­ren injus­tes. “La deso­bediència és una manera de ser de la democràcia radi­cal que pos­se­ei­xen les mul­ti­tuds.” Que es pre­pa­rin als peat­ges, que això només ha començat!

Els que també apos­ten per ser deso­be­di­ents són els estu­di­ants que edi­ten la revista Incon­for­mist@s, que com­bina tex­tos de reflexió social amb poe­mes i unes pin­ze­lla­des de nove­tats d'art i música. Hi podem lle­gir una llarga entre­vista a l'acti­vista Arcadi Oli­ve­res, poe­mes de Car­les Hac Mor, Ester Xar­gay (sem­pre dis­po­sats a donar un cop de mà a les gene­ra­ci­ons més joves) i Andrea Noceda, con­tes de Car­les Morell i David Bri­cio i, entre d'altres, arti­cles de com­bat social de Carla Pala­cios, Víctor Lorente, Fer­ran Jorba... I tot de cites que tru­fen l'edició, com ara aquesta de Cortázar: “El pri­mer deure de l'escrip­tor revo­lu­ci­o­nari és ser revo­lu­ci­o­nari com a escrip­tor.”

Un dels con­tra­ris de revo­lu­ci­o­nari no sé si podria ser acadèmic, però en tot cas, ara ja fa uns mesos que la revista literària bilbaïna Zur­gai va dedi­car un monogràfic de 120 pàgines als dar­rers 50 anys de poe­sia cata­lana. En una edició molt acu­rada, hi tro­bem una panoràmica sig­nada per Pere Ballart, arti­cles sobre Mont­ser­rat Abelló (Jordi Valls), Joan Mar­ga­rit (Anto­nio Jiménez), Teresa Pas­cual (Lluïsa Julià) i Manuel For­cano (Fran­cesco Ardo­lino), a més d'un qua­dern amb poe­mes de Maria Mercè Marçal amb il·lus­tra­ci­ons de Car­men Isasi i una breu selecció de poe­mes (en versió ori­gi­nal i en espa­nyol) de setze autors, com ara Feliu For­mosa, Marta Pes­sar­ro­dona, David Cas­ti­llo, Susanna Rafart, Narcís Coma­dira, Enric Casas­ses, Pere Gim­fer­rer, Màrius Sam­pere, Miquel de Palol... Una bona colla, que segur que subs­criu, com els incon­for­mis­tes i com Lau­dani, la frase de Cora Weis: “Quan somiem sols només és un somni; però quan somiem junts, el somni es pot trans­for­mar en rea­li­tat.” I això fa por, als obe­di­ents.