cultura

Crítiques. Novel·la

Xavier Serrahima

A l'ombra de la novel·la en flor

L'embruix
de la seva prosa sublim et captiva, et transporta més enllà

Les grans obres literàries, les grans de veri­tat, acos­tu­men a inti­mi­dar. Entre d'altres, per un motiu essen­cial, pel mal hàbit d'asso­ciar obra mes­tra amb lec­tura obli­gatòria. És per això que, abans de sub­mer­gir-nos en el goig de lle­gir, ens cal alli­be­rar-nos del llast insu­pe­ra­ble d'aquesta tan falsa com con­tra­pro­du­ent asso­ci­ació, i dir, en veu alta i clara, que els lli­bres que cal lle­gir no exis­tei­xen. Si lle­gim Mar­cel Proust –i on diem Proust podríem dir Goethe, Shakes­pe­are, Dant, Cer­van­tes o Mar­to­rell– perquè cre­iem que l'hem de lle­gir no tan sols l'esta­rem traint sinó que també ens tra­iem a nosal­tres matei­xos.

Ara bé, si no ho hem de fer per obli­gació, exis­teix alguna altra raó per la qual haguem de pro­var de lle­gir A l'ombra de les noies en flor? O, a la inversa, de veri­tat suposa, com sovint s'ha rei­te­rat, un cim lite­rari tan ina­bor­da­ble com inin­tel·ligi­ble? Una sola res­posta és pos­si­ble: ho serà –o, més aviat, ens ho sem­blarà–, només, si ens cap­fi­quem que ho sigui, si no som capaços d'alli­be­rar-nos del nos­tre llord bagatge de pre­ven­ci­ons. La seva prosa no és fàcil, però tam­poc difícil. Ho és, tan sols, en com­pa­ració: habi­tu­ats com estem a la faci­li­tat –“no gosa­ria pas afir­mar [...] que aquells que d'entre els meus col·legues per a qui la llei suprema sem­bla que és la del mínim esforç no hagin estat tras­bal­sats en la seva qui­e­tud”–, a la (pseudo)lite­ra­tura fast read, que evita les sub­or­di­na­des com si fos­sin una epidèmia, el seu nivell exi­gent ens acla­para.

La seva escrip­tura cal assa­bo­rir-la més que no pas enten­dre-la. No ens ajuda tant a apren­dre com a apre­hen­dre la vida i el món que ens envolta. Fins i tot podríem dir que agra­eix més la relec­tura que no pas la lec­tura. Lle­gida seguida, a vol­tes algu­nes de les seves fra­ses inter­mi­na­bles –llau­ra­des damunt de la novel·la com mean­dres d'un riu que es tro­ben i retro­ben cons­tant­ment, que con­flu­ei­xen i reflu­ei­xen, tal­ment com una melo­dia polifònica impre­vi­si­ble– es fan per­de­do­res, i deso­ri­en­ten. No tant per la seva llargària, sinó més aviat per seguir els meca­nis­mes incons­ci­ents de la memòria.

Lle­gir-lo exi­geix una certa atenció, un esforç –recom­pen­sat a bas­ta­ment pel gaudi que ens suposa, però un esforç– al qual no estem ave­sats. En canvi, relle­gir Proust és un dels majors gau­dis lite­ra­ris que exis­tei­xen. Un gaudi que ens acosta a la poe­sia, a la gran poe­sia. A aque­lla poe­sia que con­ver­teix el llen­guatge en màgia. “Una novel·la són parau­les”, afirma una autora tan poc prous­ti­ana com Mercè Rodo­reda al pròleg de Mirall tren­cat, i “tota la gràcia de l'escriure radica a encer­tar el mitjà d'expressió, l'estil”. Doncs bé, si algun escrip­tor assolí un estil lite­rari tan magnífic com ini­mi­ta­ble fou l'autor d'aquesta novel·la. Per ado­nar-se'n, només cal relle­gir-lo. Aga­far qual­se­vol dels seus lli­bres, obrir-lo a l'atzar, per qual­se­vol pàgina, i començar-lo a lle­gir. En fer-ho, l'embruix de la seva prosa sublim et cap­tiva, et trans­porta més enllà, et tras­llada en un món on el llen­guatge és poe­sia, on la paraula et fas­cina.

Només pel plaer de lle­gir

És just per això que si lle­gim A l'ombra de les noies en flor pel plaer de lle­gir, no espe­rant-ne –ni, menys encara, exi­gint-li– altra satis­facció que la de la fruïció literària que ens brin­darà la seva prosa fèrtil, gene­rosa i inde­tu­ra­ble, incon­ti­nent i incon­tin­guda, sens dubte ho agrai­rem. Tant que –amb totes les pre­ven­ci­ons que con­vin­guin– gai­rebé dona­rem la raó a la fai­xeta que acom­pa­nya el lli­bre: ens per­metrà viure “una experiència literària ino­bli­da­ble”.

N'estem con­vençuts, aquest nou tast de la magna obra prous­ti­ana –que parla una mica de tot i de no-res, però prin­ci­pal­ment d'amor i de desa­mor, de lite­ra­tura i de cre­ació artística– mera­ve­llarà a tots aquells i aque­lles que, bo i essent capaços d'alli­be­rar-se dels seus pre­ju­di­cis, es dei­xin seduir pel mira­cle de les parau­les. Fins a tal punt que es pla­nye­ran amar­ga­ment que la con­ti­nu­ació d'À la rec­herche du temps perdu –traduïda amb tanta cura com esca­iença per Josep M. Pinto– no esti­gui, encara, dis­po­ni­ble a les lli­bre­ries.

A l'ombra de les noies en flor Autor: Marcel Proust Traducció: Josep M. Pinto Editorial: Viena Barcelona, 2012 Pàgines: 272 Preu: 19,50 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.