Exposició
Rodolfo Del Hoyo
JORDI GISPERT
Un artista afectiu i reflexiu
la manca d'esperit creatiu regnant
L'art ha de commoure. És bo que darrere de cada obra hi hagi un discurs, però actualment sovint ens trobem amb discursos que pretenen donar cos a una obra hermètica. No sóc contrari a l'hermetisme perquè de vegades en el silenci, en la contemplació, s'hi troba el sentit. Però tinc la sensació que actualment s'abusa de l'hermetisme per amagar la manca d'esperit creatiu i s'utilitzen discursos textuals per explicar allò que no té explicació visual o plàstica.
Per sort, hi ha artistes que trenquen aquesta dinàmica. Jordi Gispert Pi n'és un. L'obra de Gispert impacta, commou. No es pot restar impassible davant la contemplació de les seves pintures i escultures. Alguna cosa es remou dins l'espectador. És l'esperit creador de Jordi Gispert que ens arriba al cor i a la ment amb uns dits intangibles que ens fan vibrar. I tanmateix l'obra ens proporciona el plaer de la bellesa, l'admiració per la feina meticulosa que representa cada peça darrere de la qual veiem l'ofici, perquè l'art també és ofici, i ens dóna peu a la reflexió.
I a partir d'aquí, sí que podem construir un discurs coherent, aquell que Jordi Gispert denomina amb el neologisme Econsciència, encunyat per ell. Com explica l'artista, fa referència a l'ecologia profunda, a la ciència i a la consciència.
L'ecologia profunda és una branca de la filosofia ecològica que considera la humanitat part del seu entorn tot proposant canvis culturals, polítics, socials i econòmics per tal d'aconseguir una convivència harmònica entre els éssers humans i la resta d'éssers vius.
La ciència és la ciència ideal, no destructiva, que treballa al servei de la natura. La consciència fa referència a la reflexió que ens porta al coneixement i a una visió profunda de l'existència.
Per tot això considero que Gispert és un artista afectiu i reflexiu.
Jordi Gispert Pi (Barcelona, 1957) és un artista contemporani que ha exposat la seva obra en nombrosos països. És un artista de gran prestigi que ens ofereix projectes elaborats al llarg de molts anys, construïts lentament i reflexivament per fer-nos pensar en la relació de l'ésser humà amb la naturalesa, una relació que ha de ser harmònica.
L'exposició Econsciència combina dos projectes de llarg recorregut: Natura morta reciclada i El paisatge més llarg del món. Natura morta reciclada és una reconstrucció plàstica dels arbres que l'home ha destruït a partir de trossos de fusta trobats en un contenidor. Gispert dóna una nova vida espiritual al que abans havia estat vida natural. Inclou unes fotografies que denuncien la manipulació de la naturalesa. En les paraules seves, contraposa “una natura-naturans, preexistent a la humanitat i una natura-naturata, dissenyada a posteriori.” El paisatge més llarg del món es presenta com una sèrie indefinida de pintures a l'oli sobre teles del mateix format. S'exposen una al costat de l'altra per obtenir l'amplificació de la visió de l'espectador. Veiem sempre un mateix horitzó i també un horitzó en contínua evolució. L'estil és figuratiu. En paraules de Gispert, la composició bàsica manté la divisió tradicional del cosmos en quatre nivells: la terra, aquí plenament reverdida; l'aigua, entremig, amb les muntanyes-onada; el cel, amb els castells de núvols; i el foc, que és la llum del matí que unifica i possibilita l'obra. La llum simbolitza la consciència, el sentiment de l'eternitat de l'instant i la raó meravellada que dóna nom a l'ordre que percep. Dintre de cada quadre hi ha cercles d'aproximació que permeten tenir una clara visió del detall que conviden a la reflexió de les claus subjectives.
Treball minuciós i reflexiu
El dibuix figuratiu, gairebé il·lustratiu o fotogràfic, trasllada a l'espectador la sensació que al darrere de l'obra hi ha una elaboració lenta, un treball minuciós i reflexiu. Com diu Gispert: “En una època accelerada i excèntrica, aquesta obra s'allunya de la velocitat i la gestualitat. Es construeix lentament. Pacientment, l'artista assaboreix l'instant amb un treball meditatiu, sense passat ni futur, i vol que l'observador gaudeixi de la mateixa experiència de parar el temps. L'obra no vol retratar la seva època històrica, sinó que reflecteix l'antiga cultura de la Terra per projectar-se cap al futur amb els paradigmes de l'ecologia profunda. Aquests no alimenten la nostàlgia d'un gratuït i inconscient paradís perdut sinó que plantegen la possibilitat d'un jardí dissenyat i mantingut per una tecnologia neta.”
