cultura

Poesia

Cantar amb la veu de poeta

Juan Car­los Eli­jas acaba de publi­car a Pagès Edi­tors Per un nus a la gola, el seu pri­mer poe­mari en català, que va ser guar­do­nat el febrer pas­sat amb el 14è premi de poe­sia Maria-Mercè Marçal. L'autor hi recita ver­sos del ter­cer mil·lenni, però se suma al con­junt ini­ciat per aquells i aque­lles que, en temps pretèrits, ja can­ta­ven en grec i en llatí la vida i la mort, l'amis­tat, l'amor i la fuga­ci­tat irre­pa­ra­ble del temps.

La pri­mera part del lli­bre, Llum de ves­prada, està sig­nada a Tàrraco i mira el mar des del port d'aquesta ciu­tat antiga, con­ver­tida enguany en capi­tal de la cul­tura cata­lana. S'hi pot sen­tir la malen­co­nia, la tris­tesa per la pèrdua de l'amic i una punyent nostàlgia. Brava poe­sia lírica, poe­sia en pri­mera per­sona, que can­via la cítara d'Apol·lo per les gui­tar­res de Clap­ton i Hen­drix, o pel piano de Bartók.

Eli­jas, a la segona part del lli­bre, Els cam­pa­nars de la vall, escriu “Algú em dicta les fra­ses / que anoto en aquest qua­dern”. Al món clàssic, poe­tes­ses i poe­tes són la veu de la divi­ni­tat. Per obra d'Apol·lo, déu tan ambigu com bellíssim, i tan poderós com cruel, diuen cançons que són pro­fe­cies, i ens trans­por­ten a uni­ver­sos paral·lels. Actuen de mèdiums i no trien; ben al con­trari, són tri­ats. No és una vida fàcil, la del poeta. Eli­jas ens con­fessa “el sòlid dolor d'haver nas­cut en vers”. Però exis­teix, al cap i a la fi, una certa com­pen­sació: el poeta sap que es pot cons­truir amb parau­les quel­com capaç de sobre­viure el pas dels segles, que es pot pro­duir “la victòria irre­dempta del poema”, el tri­omf de la memòria.

Filles de Zeus i de la memòria, les nou muses ens guien en els ardus i soli­ta­ris camins de la cre­ació. La que té cura dels poe­tes lírics és Erato, el nom de la qual ens sug­ge­reix desig. Qui s'hi podria resis­tir? Eli­jas segur que no i per això ens regala un esplèndid Últim poema d'amor; i és que “la nit, diu la cançó, per­tany als amants”...

El drama dels invi­si­bles amb Mèxic al fons

Diuen que Orfeu era fill d'una musa i del déu Apol·lo, i que can­tava tan bé que fins i tot va poder bai­xar als inferns a recla­mar Eurídice, la seva esti­mada des­a­pa­re­guda pre­ma­tu­ra­ment, i també diuen que va acon­se­guir convèncer Persèfone. A la ter­cera part del lli­bre, Eli­jas, com Orfeu, ens vol com­moure, i és en favor dels altres que canta. Entre el corb d'Apol·lo i la pan­tera de Dionís, Eli­jas inter­preta el drama dels invi­si­bles, amb Mèxic com a pai­satge i el nou món de refe­rent.

El viatge cap a ter­res de ponent ha donat uns fruits magnífics: les visi­ons se suc­ce­ei­xen. És al Mirall de fum on Artaud, Bar­tra, Cer­nuda o Cra­van pre­si­dei­xen el ritual de trans­for­mació del po2eta, que muda en aire, en aigua, en terra i en foc. La vida a ritme de mite.Tan­ma­teix, al final del camí i a la vista del mar, retorna la nostàlgia i el poeta com­prova que el peri­ple no ha esbor­rat la tris­tesa i que el nus a la gola ara hi és ins­tal·lat de manera per­ma­nent. Però el més sor­pre­nent del cas és que, sem­blant­ment a com passa amb el cap esquar­te­rat d'Orfeu, el poeta és capaç de seguir can­tant.

Per un nus a la gola Autor: Juan Carlos Elijas Editorial: Pagès Lleida, 2012 Pàgines: 68 Preu: 12 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.