Les fibres sensibles de l'exili

Per aque­lles casu­a­li­tats de la vida, men­tre faig camí a la Ruta de l'Exili –un recor­re­gut molt didàctic guiat per la his­to­ri­a­dora Assumpta Mon­tellà– lle­geixo al diari l'apa­rició de dos lli­bres de ficció, a Columna, ambi­en­tats al camp de con­cen­tració d'Arge­lers: Ara que estem junts, de Roc Casa­gran, i Els anys robats, de Tània Juste, dos autors menors de 40 anys que par­len des de les fonts docu­men­tals. Pocs dies després, l'Asso­ci­ació Àmbar pre­senta El tre­sor d'Elna, un conte que denun­cia els abu­sos infan­tils i que ve a con­fir­mar la incor­po­ració del topònim ros­se­llonès a l'onomàstica actual. Són nous indi­cis del pro­ta­go­nisme que l'exili repu­blicà –i en espe­cial la crua rea­li­tat del camp d'Arge­lers– ha adqui­rit en la recu­pe­ració de la memòria històrica.

Amb les seves contínues inves­ti­ga­ci­ons, Assumpta Mon­tellà (Mataró, 1956) va crear les sòlides bases del feno­men. L'any 2006 publi­cava La Mater­ni­tat d'Elna i ens des­co­bria un capítol obli­dat: la tasca abne­gada de la infer­mera suïssa Eli­za­beth Eiden­benz que va aju­dar a néixer 597 cri­a­tu­res de mares con­fi­na­des al camp d'Arge­lers, aco­lli­des tem­po­ral­ment en un vell pala­uet dels afo­res d'Elna, con­ver­tit en hos­pi­tal. La bio­gra­fia d'aquesta dona, morta ara just fa un any, ha que­dat reco­llida per Mon­tellà a Eli­sa­beth Eiden­benz. Més enllà de la Mater­ni­tat d'Elna (2010), com­ple­tant així una bibli­o­gra­fia sobre l'exili que també inclou El setè camió i Con­tra­ban­dis­tes de la lli­ber­tat, tots a Ara Lli­bres. Si hi sumem la difusió activa que ella en con­ti­nua fent amb con­ferències i visi­tes guia­des, com­pren­drem que ha estat i con­ti­nua sent clau en la divul­gació d'aquest període històric.

Una rea­li­tat que ja havíem cone­gut gràcies al foto­pe­ri­o­disme, amb tes­ti­mo­nis com els de Robert Capa i Agustí Cen­te­lles, entre altres, que van mos­trar les infra­hu­ma­nes con­di­ci­ons que més de 80.000 per­so­nes van patir entre el gener del 1939 i el juny del 1940, quan l'ocu­pació ale­ma­nya de França va can­viar la des­ti­nació del camp. Les seves imat­ges són d'una eloqüència tan escrui­xi­dora, que afe­gir-hi parau­les té el risc de treure'n lec­tu­res que vagin de la tragèdia al melo­drama d'efec­tes lacrimògens.

S'ha com­pa­rat el paper d'Eli­za­beth Eiden­benz amb el d'Oskar Schind­ler. Tots dos van sal­var mol­tes vides en temps de guerra i els seus exem­ples merei­xen ser cone­guts per tot­hom. El cinema ja es va ocu­par de l'ale­many amb La llista de Schind­ler, i pre­ci­sa­ment el record de la pel·lícula ara em ser­veix per il·lus­trar dues opci­ons nar­ra­ti­ves dis­pars. El cos prin­ci­pal del film és el relat sobri dels fets, fil­mat en blanc i negre, i ens deixa lliu­res d'inter­pre­tar-los segons la nos­tra sen­si­bi­li­tat. En canvi, la dar­rera mitja hora, en llu­mi­no­sos colors, ense­nya la inter­mi­na­ble des­fi­lada actual dels super­vi­vents pel cemen­tiri; un clar exem­ple de com Hollywood sol jugar amb les fibres sen­si­bles de l'espec­ta­dor.

Arge­lers i la Mater­ni­tat d'Elna estan ben incor­po­rats a la memòria popu­lar. L'alcalde d'Elna, Nicolás García, fill d'exi­li­ats, està pro­mo­vent la res­tau­ració del pala­uet per con­ver­tir-lo en tes­ti­moni d'aquells anys. Hi ha uns drets d'explo­tació cine­ma­togràfica que ens augu­ren l'explo­tació d'un mate­rial dramàtic de pri­mera mag­ni­tud. Ben­vin­gu­des totes les ini­ci­a­ti­ves si es posen al ser­vei de la veri­tat històrica i ens fan enten­dre millor uns fets que no volem que es tor­nin a repe­tir. Tan sols un desig: ser infor­mats sense neces­si­tat de mani­pu­lar-nos la fibra sen­si­ble i esti­mu­lar la llàgrima fàcil. Això encara no és Hollywood.