cultura

Novel·la

Òscar Montferrer

Debut ensangonat a Berlín

Un per­tor­bat assas­sina joves ros­ses amb els cabells rin­xo­lats i en fa malbé els cos­sos. Els crims els signa amb un ocell plo­mat i esven­trat. Els fets tenen lloc a Berlín i la res­pon­sa­bi­li­tat d'inves­ti­gar-los i detu­rar-ne l'autor recau en l'agent Nils Tro­jan, un detec­tiu que no pot van­tar-se de tenir el cap gaire clar a l'hora de fer la feina.

Com a efecte col·late­ral del bon moment que viu a les pres­tat­ge­ries de les lli­bre­ries cata­la­nes el gènere de la novel·la pre­te­sa­ment negra –el nom, deci­di­da­ment, no fa la cosa–, hi arri­ben de tant en tant títols com ara aquest El ras­tre de l'ocell, que té com a gran mèrit la seva nota­ble cor­recció. No és poca cosa quan bona part de les edi­to­ri­als han impo­sat una gens sos­te­ni­ble política del broc gros que du a la mina la mit­jana de qua­li­tat de tot allò que es publica en català –o en aquesta nova llen­gua que s'hi assem­bla que pro­mo­uen les noves for­na­des de tra­duc­tors i tra­duc­to­res.

Max Ben­tow, a El ras­tre de l'ocell, posa en joc el seu poli­cia –és la pri­mera de les novel·les que han de tenir Nils Tro­jan com a pro­ta­go­nista– amb unes carac­terísti­ques força defi­ni­des. Lluny de l'arque­tip de l'heroi, el detec­tiu se situa en el grup de les ànimes tor­tu­ra­des amb una vida per­so­nal esquer­dada i una de pro­fes­si­o­nal en què res­so­nen els ecos de la seva essència poc equi­li­brada. La resta de per­so­nat­ges juguen el paper que han de jugar: apa­rei­xen quan se'ls neces­sita, són del tot com­ple­men­ta­ris i fan mutis quan han fet ser­vei. La ciu­tat, al seu torn, actua com a esce­nari però no s'inse­reix en el fil dels esde­ve­ni­ments.

El plan­te­ja­ment de la novel·la res­pecta el cànon –intro­ducció, nus i desen­llaç– tot i que no se sot­met ni al mètode ni a la mesura auris del gènere poli­cial. Així, la line­a­li­tat exces­siva de la nar­ració posa en evidència els recur­sos amb què l'autor ama­neix el bude­llam de la pro­posta i no pot emmas­ca­rar la lleu­gera inco­herència amb què Ben­tow deci­deix nego­ciar els revolts i les rec­tes finals. En la seva defensa, es pot dir que, a diferència d'alguns i d'algu­nes dels seus i de les seves col·legues, no cau en la temp­tació del deus ex mac­hina, cosa que se li agra­eix força.

El resul­tat final és pla­ent: la pagi­nació és ajus­tada; en haver estat escrita en ale­many, el text s'estal­via la mas­sa­cre habi­tual que els esclaus de la tra­ducció ràpida mal pagada duen a terme amb les obres en anglès i tot i que bona part del que hi acaba pas­sant és del tot pre­vi­si­ble, la manera en què es resol l'afer no és un insult a la –pre­sumpta– intel·ligència del lec­tor.

El rastre de l'ocell Autor: Max Bentow Traducció: Marta Pera Cucurell Editorial: Empúries Barcelona, 2012 Pàgines: 293 Preu: 18,95 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.