Novel·la
Òscar Montferrer
Debut ensangonat a Berlín
Un pertorbat assassina joves rosses amb els cabells rinxolats i en fa malbé els cossos. Els crims els signa amb un ocell plomat i esventrat. Els fets tenen lloc a Berlín i la responsabilitat d'investigar-los i deturar-ne l'autor recau en l'agent Nils Trojan, un detectiu que no pot vantar-se de tenir el cap gaire clar a l'hora de fer la feina.
Com a efecte col·lateral del bon moment que viu a les prestatgeries de les llibreries catalanes el gènere de la novel·la pretesament negra –el nom, decididament, no fa la cosa–, hi arriben de tant en tant títols com ara aquest El rastre de l'ocell, que té com a gran mèrit la seva notable correcció. No és poca cosa quan bona part de les editorials han imposat una gens sostenible política del broc gros que du a la mina la mitjana de qualitat de tot allò que es publica en català –o en aquesta nova llengua que s'hi assembla que promouen les noves fornades de traductors i traductores.
Max Bentow, a El rastre de l'ocell, posa en joc el seu policia –és la primera de les novel·les que han de tenir Nils Trojan com a protagonista– amb unes característiques força definides. Lluny de l'arquetip de l'heroi, el detectiu se situa en el grup de les ànimes torturades amb una vida personal esquerdada i una de professional en què ressonen els ecos de la seva essència poc equilibrada. La resta de personatges juguen el paper que han de jugar: apareixen quan se'ls necessita, són del tot complementaris i fan mutis quan han fet servei. La ciutat, al seu torn, actua com a escenari però no s'insereix en el fil dels esdeveniments.
El plantejament de la novel·la respecta el cànon –introducció, nus i desenllaç– tot i que no se sotmet ni al mètode ni a la mesura auris del gènere policial. Així, la linealitat excessiva de la narració posa en evidència els recursos amb què l'autor amaneix el budellam de la proposta i no pot emmascarar la lleugera incoherència amb què Bentow decideix negociar els revolts i les rectes finals. En la seva defensa, es pot dir que, a diferència d'alguns i d'algunes dels seus i de les seves col·legues, no cau en la temptació del deus ex machina, cosa que se li agraeix força.
El resultat final és plaent: la paginació és ajustada; en haver estat escrita en alemany, el text s'estalvia la massacre habitual que els esclaus de la traducció ràpida mal pagada duen a terme amb les obres en anglès i tot i que bona part del que hi acaba passant és del tot previsible, la manera en què es resol l'afer no és un insult a la –presumpta– intel·ligència del lector.
