Escuranda?

La parla ebrenca té un munt d'expres­si­ons que un bar­ce­loní com jo troba excep­ci­o­nals. Més enllà dels dobles sen­tits picants, com ara que les dones a l'estiu no por­tin cal­ces (mit­ges) o que els nens men­gin xixi (carn picada, feta xixi­nes), em cri­den l'atenció alguns deri­vats, clars exem­ples de vita­li­tat lingüística. A Amposta sento dir “quina xalera!” Hauríem de rei­vin­di­car el verb xalar, molt viu a Menorca, per exem­ple, que resulta cavall gua­nya­dor a l'hora de subs­ti­tuir la locució “pas­sar-s'ho bé” en comp­tes de gau­dir (més for­mal) o dis­fru­tar (cas­te­lla­nisme fla­grant cada cop més incrus­tat a la parla majo­ritària). Si xer­rem molt és que tenim xer­rera; doncs si xalem molt, xalera. Però el deri­vat que em crida més l'atenció és l'escu­randa. Tenir molta escu­randa sig­ni­fica tenir l'aigüera plena de plats, gots i olles per ren­tar. En bona part del domini lingüístic (a ses Illes, per exem­ple) de “ren­tar els plats” en diuen escu­rar, de manera que l'escu­randa en neix per deri­vació. Busco al DIEC tots els mots que aca­ben en –anda i entre els 33 ter­mes que em sur­ten (d'ale­manda a xicranda) n'hi ha alguns que també deri­ven de verbs, com demanda o pro­pa­ganda, però cap d'ells no és un cas anàleg al de l'escu­randa. Visca els ren­ta­plats!