Literatura miraculosa

La peri­o­dista Carme Tierz debuta en la dis­ci­plina de con­tes per ins­pi­ració divina. A El libro de los mila­gros. Siete cuen­tos irre­ve­ren­tes demos­tra que una lli­cen­ci­ada en ciències de la infor­mació pot evi­tar els verbs ano­dins, els còmodes eufe­mis­mes i les fra­ses en activa. La dels con­tes és una redacció flo­rida, no pas bar­roca, que li agrada arro­do­nir la imatge amb adjec­tius sonors, dels que omplen la boca i rei­vin­di­quen la poten­ci­a­li­tat del llen­guatge.

Tot i el subtítol, Tierz supera amb intel·ligència la irre­verència, perquè ves­teix amb huma­nisme una part del san­to­ral maso­quista, que tant agrada a l'Església. Aquells sants, com Llàtzer, que va haver d'espe­rar qua­tre dies que el seu amic Jesús el res­sus­cités (amb les pústu­les i els cucs fent de les seves), o com la pas­tora Ber­na­deta que se li va aparèixer la verge de Lour­des. També ataca els exor­cis­mes de Joan Pau II i, fins i tot, con­ver­teix Super­man en un nou heroi que vol ser un nou Jesús. El conte narra com és millor ani­qui­lar un heroi que vol sal­var la seva mare adop­tiva, car­bo­nit­zat pel sol, que reben­tar el pla­neta sen­cer. En aquest cas, Déu es fa do de la ciència i s'adona que és millor sacri­fi­car un, que tot un pla­neta. L'antagònic de Sodoma i Gomorra, de l'Antic Tes­ta­ment, vaja.

I és que el text de Tierz té un aire d'evan­geli apòcrif. Fa un pas més al que l'exmossèn i mànager de l'Orques­tra Pla­te­ria Car­les Flavià va pre­sen­tar fa un temps a escena a L'evan­geli segons Car­les Flavià (Tàrrega, 2004). L'autora és una espec­ta­dora con­su­mada de les arts escèniques per raons pro­fes­si­o­nals i ben bé hau­ria pogut ins­pi­rar-se en la trama d'Els últims dies de Clark K. (Fly­hard, 2011) d'Alberto Ramos. Si el de l'escena enveja la mor­ta­li­tat del seu doble (el peri­o­dista que es fa pas­sar per ell per ena­mo­rar la fotògrafa Lois), el del conte de Tierz no entén que a la Bíblia es juga sovint amb paràboles i amb per­so­nat­ges ini­mi­ta­bles.

Des del dis­sor­tat sant Esteve, sem­bla que els per­so­nat­ges del san­to­ral que han pas­sat per un procés de mar­tiri tin­guin més pedigrí que els altres. I Tierz furga en aquesta para­doxa, amb aquest gust pel sadisme. L'autora suma punts de vista política­ment incor­rec­tes, que des­di­bui­xen la san­te­dat del cas però que alhora l'apro­pen a la resta dels mor­tals. D'altra banda, el tret de cada conte no és arrau­xat, sinó que apunta i encerta al cen­tre de la diana esco­llida. Demos­tra tenir un nota­ble conei­xe­ment religiós i, amb hones­te­dat, explica en el preàmbul què hi ha de cert (i, per eli­mi­nació, des­co­breix què hi ha d'inven­tat) en cada pas­satge de les seves pàgines.

Els con­tes atemp­ten, con­tra l'arbi­tra­ri­e­tat dels mira­cles i dels mis­te­ris, uns ele­ments que aju­den a for­jar un escut a la por del des­co­ne­gut. És el cas de la recerca extrema dels reli­quia­ris de santa Teresa de Jesús (inclòs el braç incor­rupte que atre­so­ra­ven Franco i la Colla­res, la dona del dic­ta­dor tan reli­gi­osa com capaç d'apro­piar-se els béns celes­ti­als i ter­re­nals) per con­nec­tar-los de nou i garan­tir l'accés al cel de la santa, en el cas que la pro­fe­cia de la fi de la Terra es produís. La fe dels per­so­nat­ges que apa­rei­xen en aquests epi­so­dis és dolo­rosa. Com el cas de la monja de Mar­burg (TNC, 2010) de Gui­llem Clua, que insis­teix a veure com plora sang un Jesús mort en creu. La lec­tura del nou punt de vista clama a una fe espe­rançadora o, si es vol, a una huma­ni­tat més alli­be­rada. El cel és per als jus­tos.