Absències i pèrdues

Una actriu torna a la seva terra per rodar un wes­tern que en prin­cipi era un pro­jecte d'Orson Welles. Uns nens que són tes­ti­mo­nis de tot aquest procés i se'ns mos­tra­ran alhora com el futur incert d'una forma de vida i el pas­sat del cinema i de la terra, que es reen­carna en la seva mirada verge. Nostàlgia i cinefília, doncs, es tro­ben en aquest pri­mer llarg­me­tratge de Fran Ruvira, alhora la recre­ació d'un somni mític i l'explo­ració d'un pai­satge. La pri­mera impressió és que es passa d'una cosa a l'altra sense gaire ordre ni con­cert, amb una super­fi­ci­a­li­tat amb imat­ges valu­o­ses però que també se sot­met a una nota­ble deso­ri­en­tació. La segona impressió passa per l'enfron­ta­ment entre docu­men­tal i ficció, aquest desig de fil­mar els llocs i la neces­si­tat de fer evo­lu­ci­o­nar uns per­so­nat­ges, cosa que també plan­teja pro­ble­mes no sem­pre ben resolts.

La ter­cera impressió assalta el crític un cop aca­bada la pel·lícula. D'una banda, un es pre­gunta si és lícit dema­nar coherència a un film com Orson West, fet pre­ci­sa­ment des de la con­fusió del cinema con­tem­po­rani. D'una altra, però, també ens podem inter­ro­gar entorn de l'exces­siva faci­li­tat amb què molts cine­as­tes debu­tants estan aco­llint-se a uns deter­mi­nats ges­tos del cinema d'aquest segle que són molt fàcils d'emu­lar (la ficció i la no ficció, el temps entès com a espera, la memòria del cinema…) però molt difícils de pren­dre com a punt de par­tida d'una reflexió per­so­nal. Perquè això és el que li manca a Orson West, una mirada pròpia més enllà del puzle d'influències. Mal­grat tot, això no m'impe­dirà defen­dre aquesta pel·lícula irre­gu­lar, fins i tot fallida, però amb ganes de ser dife­rent.