Generós Ainaud

De Josep M. Ainaud de Lasarte se'n pot dir tot, i tot posi­tiu: gran his­to­ri­a­dor, gran advo­cat, gran polític, gran patri­ota, gran cristià, gran senyor, per­sona ele­gant de paraula i presència, edu­cat... que ningú no oblidi de remar­car, però, que a més ha estat un dels homes més gene­ro­sos de Cata­lu­nya en aquests últims anys. Hi ha en aquest món dues clas­ses de per­so­nes: les que quan t'hi acos­tes amb un pro­blema te'l solu­ci­o­nen i les que t'embo­li­quen i te'n creen de nous i et dei­xen el cap com un tim­bal. Ainaud per­ta­nyia a la cate­go­ria dels pri­mers. Davant un dubte sobre història, davant la neces­si­tat d'un arti­cle periodístic per glos­sar un fet, una efemèride o una per­sona, allí hi havia Ainaud, a l'altre cantó del telèfon o a casa seva, que et ser­via la dada pre­cisa i que mai no tenia un no.

Que ningú es pensi que Ainaud fos un tou. Pro­jec­tava sobre per­so­nes mor­tes i vivents que no li feien el pes o que, tot i res­pec­tar-les, con­si­de­rava que en un moment deter­mi­nat havien actuat mala­ment uns judi­cis inci­sius i d'una gran seve­ri­tat. Després, si ho havia d'escriure, es rete­nia una mica, però en l'expressió ver­bal es dei­xava anar. Havia estat amic de Nèstor Luján i Edmon Vallès, amb els quals coin­ci­dia en la redacció d'His­to­ria y Vida. El verb d'aquells homes junts devia fer tre­mo­lar la terra.

Ens trucàvem cada any per Nadal. En un dels últims em va expli­car que per­dia facul­tats visu­als. El vaig anar a visi­tar a casa seva, al barri de la Sagrada Família. Em va obrir la porta, com altres vega­des que hi havia anat, la seva dona, la Carme, una per­sona sen­si­ble, musi­cal, cre­ada expres­sa­ment per con­viure amb Ainaud. Ens vam reu­nir, ell i jo, en una habi­ta­ci­o­neta plena de lli­bres, seus o d'altres, que ja no podia lle­gir. Va fer el cor fort perquè quan s'ha estat jovial tota la vida costa molt que la corda que has donat s'acabi, però el drama de no poder obrir un qual­se­vol volum o escriure un estudi o un arti­cle anava per dins. Em va dir que la Carme li lle­gia cada dia el diari i algu­nes nove­tats d'interès. Va entrar ella a l'estudi, i dreta al seu cos­tat li va tocar el front i li va aca­ro­nar els cabells men­tre nosal­tres parlàvem. Ell dei­xava fer. Una escena d'amor sem­blant jo no l'havia vista pot­ser mai, i sense dir res vaig agrair a la Carme, magnífica pia­nista i can­tant, que fos l'exacta intèrpret dels meus sen­ti­ments.