Bona marca

Des que Ry Coo­der i Wim Wen­ders van rei­vin­di­car, a finals dels anys noranta, tota una gene­ració de grans músics cubans obli­dats amb un disc i una pel·lícula docu­men­tal memo­ra­bles, Buena Vista Social Club s'ha con­ver­tit en una de les mar­ques més con­so­li­da­des de la world music. I és així perquè els músics de Buena Vista han fet molt bona feina, cre­ant una pla­ta­forma que més enllà de les velles i magnífiques glòries mos­tra també símpto­mes de reno­vació, molt salu­da­bles en un con­text tan ampli com el de la música lla­tina, que en els últims anys ens han donat més decep­ci­ons que no pas ale­gries. Quan escol­tes les ver­si­ons que l'Orquesta Buena Vista Social Club i la “més bonica, la més sexy” Omara Por­tu­ondo fan de clàssics com ara Quizás, quizás, quizás i Dos Gar­de­nias, no pots dei­xar de pre­gun­tar-te per què ja no es fan cançons com aques­tes.

Els dotze músics de l'orques­tra van sor­tir a escena poc després de les 10 de la nit: repar­tits per l'esce­nari, hi havia músics de la gene­ració glo­ri­osa del Buena Vista com ara Aguaje Ramos (trombó, veu i direcció) i un bri­llant trio de per­cus­si­ons, Alberto la Noche (bon­gos), Ángel Terry (con­gues) i Fili­berto Sánchez (tim­bals), davant dels quals seien altres dos socis des­ta­cats del club, Bar­ba­rito Tor­res (llaüt) i Papi Ovi­edo, amb un impres­si­o­nant ves­tit a joc amb el seu bar­ret i un model ultra­mo­dern de tres, el fill cubà de la gui­tarra. El sec­tor més jove de l'orques­tra el com­ple­ta­ven el pia­nista Rolando Luna, el con­tra­bai­xista Pedro Pablo i els can­tants Car­los Calunga –que va mos­trar uns nota­bles conei­xe­ments de català– i l'exu­be­rant Ida­nia Valdés, més el trom­pe­tista Gua­ji­rito Mira­bal, que va subs­ti­tuir el seu avui Gua­jiro d'una manera molt com­pe­tent, al cos­tat d'un altre històric, el també trom­pe­tista i ballarí even­tual Luis Ale­many. Amb aquest equip, res no podia anar mala­ment: van sonar El car­re­tero, El rincón cali­ente, Santa Lucía, la sem­pre efec­tiva Bemba colorá, can­tada per Ida­nia seguint el bon model de Celia Cruz; El car­bo­nero i un pos­si­ble himne per a la bom­bo­lla immo­biliària: Cemento, ladri­llo, arena. Al cap d'una hora, va arri­bar el gran moment: va sor­tir a escena Omara Por­tu­ondo, amb 81 anys i l'equi­li­bri pre­cari. Però quan va can­tar 20 años, els dub­tes van des­a­parèixer. La segona hora va ser impo­nent, amb els músics en per­fecta sin­to­nia, Omara esplèndida i diver­tida –ballant amb el seu “marit” Papi Ovi­edo com si s'hagues­sin de tren­car en qual­se­vol moment–, i un Chan Chan per recor­dar Com­pay Segundo. Els músics van dema­nar aplau­di­ments per als tècnics, però també per als dos met­ges que els acom­pa­nyen en aquesta gira. “Ens pre­nen la pressió cada dia”, va acla­rir Omara. El públic de Pera­lada va ballar i es va entre­gar a la màgia d'Omara, que va can­tar tota sola un frag­ment d'Aque­llas pequeñas cosas del seu esti­mat Ser­rat i al final va haver d'aban­do­nar l'esce­nari gai­rebé forçada. Bonica i sexy, la recor­da­rem sem­pre.