cultura

LA CRÒNICA

Del contenidor al món virtual

Una pantalla mòbil crea la sensació de tenir en escena Buenafuente i el cantant David Broza

Ritme, sin­cro­nit­zació, humor, música, ball... Mayu­mana és una con­junció gai­rebé per­fecta de tot això, alguns diran que fins i tot massa per­fecta, perquè evi­dent­ment la com­pa­nyia d'ori­gen isra­elià tre­ba­lla amb mit­jans tècnics de pri­mera, com cor­res­pon a tota una mul­ti­na­ci­o­nal de l'espec­ta­cle. Rac­conto, l'espec­ta­cle que Mayu­mana va pre­sen­tar aquest cap de set­mana a l'Audi­tori de Girona en estrena a Cata­lu­nya dins de Tem­po­rada Alta, és un auto­ho­me­natge, una rei­vin­di­cació dels valors –sobre­tot estètics, però també morals, encara que sigui d'una manera una mica naïf– que Mayu­mana ha inten­tat trans­me­tre durant els seus quinze anys d'existència, a través de diver­sos espec­ta­cles, que Rac­conto resu­meix amb una selecció dels seus números més memo­ra­bles. I fun­ci­ona com un rellotge de pre­cisió: la seva fórmula és uni­ver­sal, un híbrid de músiques, dan­ses i rit­mes pro­ce­dents d'arreu i d'enlloc; cos­sos joves i fibro­sos que bri­llen en core­o­gra­fies d'un dina­misme enllu­er­na­dor, i per sobre de tot les per­cus­si­ons que s'han con­ver­tit en marca de la casa. Qual­se­vol cosa pot ser un tam­bor impro­vi­sat: un cubell, un con­te­ni­dor, el propi cos...

Mayu­mana ven la idea que tot al nos­tre vol­tant és rítmic o sus­cep­ti­ble de ser-ho, i entre els records de l'espec­ta­cle que la com­pa­nyia posa a la venda al final de la funció hi ha un parell de baque­tes, per apro­fi­tar que bona part dels assis­tents sur­ten de la sala amb unes ganes increïbles de fer fressa i ini­ciar-se en el món de la per­cussió. Però no tot és tan sen­zill: en l'evo­lució de Mayu­mana té cada vegada un pes específic més impor­tant la tec­no­lo­gia, com també queda ben reflec­tit a Rac­conto. L'ús del vídeo, de les gra­va­ci­ons en directe d'ins­tru­ments per sepa­rat que després se sumen a la pan­ta­lla com una gran banda vir­tual –fins i tot amb el públic fun­ci­o­nant com a cor i alguns espec­ta­dors fent també de solis­tes acci­den­tals, enre­gis­trats amb una petita càmera–, tot ple­gat es con­ver­teix també en un gran cant a les noves tec­no­lo­gies. En aquest sen­tit, és espe­ci­al­ment impac­tant la pan­ta­lla mòbil d'alta reso­lució que crea la impressió de tenir en escena el can­tant isra­elià David Broza –que va col·labo­rar amb Mayu­mana a l'espec­ta­cle Bejun­tos (2006)– i l'humo­rista i pre­sen­ta­dor Andreu Bue­na­fu­ente, que és el con­duc­tor de l'espec­ta­cle en aquesta gira per l'Estat espa­nyol, a través de la seva veu en off i, pun­tu­al­ment, de la seva imatge vir­tual. Ell és l'encar­re­gat de nar­rar, amb el seu humor de sem­pre, els orígens de Mayu­mana, quan el 1996 Eylon Nup­har i Boaz Ber­man –als quals més enda­vant es va sumar Roy Ofer– van deci­dir crear un nou con­cepte d'espec­ta­cle en un petit soter­rani de Tel-Aviv, i com aquell somni nas­cut en pre­cari ha arri­bat ja a més de set mili­ons d'espec­ta­dors de tot el món. Aquesta enorme pro­gressió és la que li dóna també el to èpic a un espec­ta­cle con­ce­but per trans­me­tre a la gent un posi­ti­visme tan neces­sari en aquest moment. Al mig de tot aquest des­ple­ga­ment, però, que­dava clar que on Mayu­mana fun­ci­ona millor és en els seus ele­ments bàsics i en esce­nes tan sen­zi­lles, però tan efec­ti­ves, com els qua­tre homes asse­guts a una hipotètica taula de bar on un sin­gu­lar cam­brer els pren nota entre per­cus­si­ons i crits pri­ma­ris que van direc­ta­ment a les entra­nyes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.