Allò que la vida té de bo

La mítica fan­fara de 20th Cen­tury Fox, com­posta per Alfred New­man, va obrir diven­dres el pri­mer con­cert que ofe­reix la reno­vada Simfònica de Cobla i Corda de Cata­lu­nya (SCCC), resul­tat de la fusió de La Prin­ci­pal de la Bis­bal i la Jove Orques­tra de les Comar­ques Giro­ni­nes, el pro­jecte pedagògic de l'Orques­tra de Cadaqués. Aquesta peça curta, de gran força i majes­tu­o­si­tat, va posar imme­di­a­ta­ment en situ­ació el públic que omplia de gom a gom l'Audi­tori de Girona, i va donar el tret de sor­tida d'una nit d'allò més evo­ca­dora, en tots els sen­tits.

A Lle­gen­des de cinema, la SCCC inter­preta temes d'algu­nes de les ban­des sono­res més emblemàtiques de pel·lícules no menys mítiques, que ha enre­gis­trat en un CD. En directe, però, l'emo­ti­vi­tat i la inten­si­tat pugen enters. D'entrada, al con­cert, per donar fe de la capa­ci­tat de la fusió musi­cal sor­gida entre l'orques­tra i la cobla, van inter­pre­tar una bri­llant versió del tema prin­ci­pal de La Bella i la Bèstia, d'Alan Menken. El segon tema, Yo te diré, va tenir la col·labo­ració de la can­tant Nina, que pot­ser va entu­si­as­mar més espec­ta­dors d'una altra gene­ració que sí que han vist Los últi­mos de Fili­pi­nas que no pas els que no. Parau­les majors, en canvi, es mereix la inter­pre­tació de tres peces del gran Ber­nard Her­mann: amb les diver­ti­des Alfred Hitch­cock pre­senta... obrint; Qué será, será de L'home que sabia massa, tan­cant, i amb una versió més ale­gre i tri­om­fal –allu­nyada del mal rot­llo ori­gi­nal– de Psi­cosi pel mig. A con­ti­nu­ació, amb l'arri­bada de l'immens Henry Man­cini, donant entrada als metalls i a un superb Pep Poblet als vents, es va pro­duir un dels moments àlgids de la vet­llada. Es van escol­tar Moon river d'Esmor­zar a Tif­fany's i els enco­ma­na­dis­sos Hatari i La Pan­tera Rosa, que van ser molt aplau­dits. En un altre regis­tre, va ser el torn de Llums d'escena (Can­di­le­jas), una peça que demos­tra el nivell de natu­ra­li­tat i per­fecció a què arriba aquesta amal­gama musi­cal entre l'orques­tra i la cobla. I per tan­car la pri­mera part, Cris Jua­nico va ofe­rir una ori­gi­nal versió del Busca allò que la vida té de bo, de Life of Brian (Monty Pyt­hon), casu­al­ment, can­tada el dia abans en un cele­brat gag de Polònia (TV3), com va adver­tir el direc­tor artístic, Fran­cesc Cassú.

I si la pri­mera part va agra­dar, la segona va entu­si­as­mar. Tan bon punt va començar, Nina va demos­trar que La vida és bella, i més si la canta ella... i es va rati­fi­car que Nino Rota hau­ria d'estar a l'Olimp dels grans com­po­si­tors de música de tots els temps (també, que el tema prin­ci­pal d'El Padrí el devia con­ce­bre pen­sant que l'inter­pre­ta­ria una tenora). Tot seguit, després de la gran ovació que va aco­mi­a­dar 8 1/2 i La strada, el cro­o­ner Cris Jua­nico va ver­si­o­nar As time goes by (Casa­blanca) i més d'un ens vam emo­ci­o­nar (lite­ral­ment) amb La llista de Schind­ler i, per dife­rents motius, amb els com­pas­sos impe­ri­als de Star Wars i A la recerca de l'arca per­duda, obra del mes­tre de mes­tres John Willi­ams. Rocky va donar pro­ta­go­nisme als vents i, junts, Nina, Jua­nico i Poblet van inter­pre­tar tan bé Som­riu­res i llàgri­mes que no es va
poder abai­xar el teló defi­ni­ti­va­ment per uns acla­mats bisos. Entre aquests, va sobre­sor­tir La Santa Espina, l'única cançó de la nit que no prové del Setè Art, però que l'audiència va accep­tar de grat, vis­tos els temps que cor­ren.

Amb un públic entre­gat i més par­ti­ci­pa­tiu es va repe­tir Busca allò que la vida té de bo, per dei­xar clar que la música, i el cinema, tenen un lloc des­ta­cat en el que reclama l'enun­ciat de la cançó.