Brusc, fidel, solitari, agraït

Sem­pre hem de ser cau­te­lo­sos a l'hora de jut­jar poe­tes d'obra pro­fusa per no caure en la res­posta mecànica d'indi­ferència davant dels nous lli­bres que van publi­cant amb un ritme mar­cat per l'assiduïtat.  En el cas de Joan Mar­ga­rit no ens podem dei­xar por­tar per la reacció des­ga­nada de l'apa­rició d'un altre poe­mari de l'autor.

L'obra de Mar­ga­rit no ha fet cap corba en la direcció de la repe­tició i l'estan­ca­ment.  L'obra de Mar­ga­rit és ple­na­ment viva i es des­plega amb clars senyals d'evo­lució i crei­xe­ment.  I un exem­ple per­fecte és Es perd el senyal, el nou recull que acaba de publi­car.

Es perd el senyal és una seqüència única de 74 poe­mes urgents i deci­sius.  El lli­bre s'ha de lle­gir aten­ta­ment a tres nivells dife­rents, però com­ple­men­ta­ris i suple­men­ta­ris.  Pri­mer, hi ha la lec­tura gene­ral del con­junt on Joan Mar­ga­rit endreça els seus records, en un gest paral·lel al mana­ment de Jahvè a Eze­quies:  “Posa ordre a casa teva, perquè moriràs, no viuràs més.”

Després, tenim la lec­tura més con­creta dels fils i nuclis temàtics que aca­ben con­fe­rint un gran sen­tit d'uni­tat al poe­mari.  Fils i nuclis temàtics de gran huma­ni­tat i pro­fun­di­tat com ara la sal­vació, la memòria, la mort, l'amor, el perdó, la veri­tat, la feli­ci­tat, la soli­tud, la lli­ber­tat, l'ago­nia, la cul­pa­bi­li­tat, la humi­li­tat, la tra­dició, la consciència... 

Final­ment ens tro­bem, lliu­res de tota ser­vi­tud con­tex­tual, davant de cada poema aïllat.  Ara bé, no podem dei­xar de banda la riquíssima xarxa de res­sons inter­tex­tu­als entre els poe­mes d'Es perd el senyal i la resta de la pro­ducció de Mar­ga­rit.  

A Es perd el senyal Mar­ga­rit ha vol­gut extre­mar la seva aposta per l'essen­ci­a­lit­zació del dis­curs poètic, un feno­men que s'havia començat a mani­fes­tar a par­tir de Mis­te­ri­o­sa­ment feliç (2008).  Al mateix temps el nos­tre poeta ha apro­fi­tat la cir­cumstància per sot­me­tre la ver­si­fi­cació a una tensió encara més gran.  La for­ma­lit­zació dels poe­mes és molt sub­til i cal lle­gir amb cura.  Es perd el senyal es lle­geix febril­ment, però a poste­ri­ori cal tor­nar-hi per apro­fun­dir en els con­tin­guts i les pecu­li­a­ri­tats for­mals.  

Paral·lela­ment, Es perd el senyal ens mos­tra un Mar­ga­rit més con­cep­tual i, al mateix temps, para­do­xal­ment més col­pi­do­ra­ment humà.  Pel cos­tat del con­cep­tu­a­lisme, el lli­bre està sal­pe­brat d'afo­ris­mes i pen­sa­ments, i com a mos­tra tenim la sub­til asse­ve­ració sobre l'amis­tat, a par­tir de Ciceró i Mon­taigne:  “Saber per on surt la tene­bra que és la teva.”  I per la banda de la huma­ni­tat el lli­bre posa sobre la taula noci­ons com ara el perdó, l'agraïment i la sal­vació, i les explora a fons, dotant el lli­bre d'una extra­or­dinària càrrega de dra­ma­tisme, d'auten­ti­ci­tat i de desen­vo­lu­pa­ment moral.  A tall d'exem­ple, només cal citar el poema Una estruc­tura, que gira a l'entorn de l'obra arqui­tectònica més arris­cada de la car­rera de Mar­ga­rit, la cúpula del pavelló Fer­nando Buesa de Vitòria, que va ser des­truïda fa rela­ti­va­ment poc temps.  Davant d'aquesta situ­ació tan lamen­ta­ble i tan con­dem­na­ble Mar­ga­rit, des d'una immensa força inte­rior, replica:  “Perdó per una cúpula de ferro.  Perdó per als que l'hagin des­truït.” En defi­ni­tiva, Es perd el senyal és un lli­bre menys vehe­ment però més soter­ra­da­ment con­tun­dent.

Es perd el senyal ens ofe­reix dues lliçons dig­nes d'apren­dre.  Una obra extensa pot ser una obra d'excel·lència sos­tin­guda.  La poe­sia no és una qüestió majo­ritària­ment dels anys de joven­tut.