Brillants ‘arreplegats'

Ho va dir Fèlix Bru­net, mag i pre­sen­ta­dor en fun­ci­ons, per intro­duir la festa de clo­enda del VI Fes­ti­val Pepe Sales, la nit de dimarts a l'audi­tori de La Mercè de Girona: “Algú em va dir per inter­net que al Pepe Sales només hi par­ti­ci­pem els qua­tre arre­ple­gats de La Penyora. La qüestió és que, men­tre que altres fes­ti­vals han cai­gut per la crisi, el Pepe Sales con­ti­nua enda­vant, perquè el motor d'aquest fes­ti­val és la il·lusió que hi aporta tot­hom i, espe­ci­al­ment, Con­sol Ribas i Lluís Lla­mas.” Té molta raó el mag: la sin­gu­la­ri­tat i el secret de l'èxit del Pepe Sales és jus­ta­ment la gene­ro­si­tat i l'entrega abso­luta d'un bon gra­pat d'artis­tes que s'ofe­rei­xen per rein­ter­pre­tar i donar a conèixer l'obra poètica d'un autor, en aquest cas una autora, cubana, nona­genària, vita­lista, irre­duc­ti­ble i excelsa: Carilda Oli­ver Labra.

La també cubana María Elena Espi­nosa va ser la copre­sen­ta­dora de l'acte, que, una vegada més, va omplir com­ple­ta­ment l'audi­tori de La Mercè i va dei­xar gent fora, vol­tant per la barra exte­rior i pel claus­tre, recon­ver­tit en sin­gu­lar pati cubà amb altars sacres i pro­fans a la musa Carilda. La majo­ria sabíem –gràcies al Pepe Sales, tot s'ha de dir– que un poema de Carilda, Me desor­deno, amor, me desor­deno, no pot fal­tar en les millors anto­lo­gies de poe­sia eròtica. “Carilda no escriu només poe­sia eròtica. També ha escrit poe­sia social, per als amics, per a la família... De fet, la seva poe­sia és molt tea­tral, perquè sem­pre dia­loga amb algú”, va expli­car Espi­nosa.

La vin­tena d'actu­a­ci­ons repar­ti­des al llarg de tres hores van mos­trar que la poe­sia de Carilda pot ser molt tea­tral, d'una manera més còmica, com ho van fer Mar­cel Tomàs (Cas­cai) i Andrea Zayas, o amb la passió que hi van trans­me­tre Men­ti­dera, la cubana Amparo Parra o Pep Cruz, quan va reci­tar un poema de Carilda abans de con­ver­tir-se en Hemingway en la breu repre­sen­tació d'una de les esce­nes tòrri­des més famo­ses de la bio­gra­fia lle­gendària de la poeta cubana.

Però la poe­sia de Carilda també s'entén bé amb la dansa, amb el fla­menc, amb el vio­lon­cel de Josep Bas­sal i amb les gui­tar­res de Tom Hagan, Praga i Jaume Pla (Mazoni), fins i tot amb el hip-hop i el reg­gae del nigerià Prince Osito i el cubà Doc­tor Matan­zas, que és òbvi­a­ment matan­cero, com Carilda. Tot ple­gat, pre­sen­tat com sem­pre amb un excel·lent mun­tatge escènic i visual, amb més ima­gi­nació que recur­sos, com cor­res­pon a aquest nou món en què ens ha tocat viure. Qua­tre arre­ple­gats? En tot cas, són molts més i bri­llen amb llum pròpia... i amb la de Carilda.