L'estètica de la lletjor

De la clas­si­fi­cació que fa Josep Pla entre amics, cone­guts i salu­dats, jo, res­pecte de l'Euge­nio Trías, em situo a l'última, mal­grat haver-hi com­par­tit pro­fes­si­o­nal­ment depar­ta­ment i taula de des­patx. No ens menys­teníem, al con­trari, ens res­pectàvem, però ell es tro­bava entre els que n'he dit gent de la pulch­ri­tudo (els nets i purs), els de l'àgora, men­tre que jo era un peri­patètic de car­rer, de la felli­nesca strada. Havíem inten­tat par­lar de la seva estètica de la llet­jor, que tro­bava a la pràctica tota­li­tat de la pro­ducció artística con­tem­porània, carac­te­rit­zada pel que és brut, mal­for­jat, sense cura ni refi­na­ments res­pecte ni de les inten­ci­ons ni dels suports. Jo, en canvi, anava ade­le­rat dar­rere del que és directe, del tal com surt, del que expressa i prou, i que l'estètica ve després, en la reflexió, que ha de sos­pe­sar-ho i tenir en compte tot. Pri­mer el raig, després l'emba­da­li­ment for­mal, rao­nat en cada un dels moments, si cal. L'Euge­nio, no; volia que les obres fos­sin fetes d'entrada segons cri­te­ris for­mals esta­blerts i que si després calia s'anés afu­ant el com­plex for­mal. Ell començava per les òperes del Liceu, per les ita­li­a­nes i per les ale­ma­nyes; jo, per les peces estra­folàries de Brecht. La bru­ta­li­tat de l'art con­tem­po­rani dels Tàpies o dels Rausc­hen­berg no li plaïen, el moles­ta­ven, eren obres llet­ges (tenia raó, però eren direc­tes). Ens res­pectàvem en la llu­nya­nia. Un dia em va pas­sar el Moses und Aron de Schönberg; li agra­dava per la bru­ta­li­tat sonora amb què els dos con­ter­tu­li­ans s'esba­tus­sa­ven. Tocar de peus a la bruta rea­li­tat del terra o sen­tir la pre­cisió dels límits: una qüestió d'encert.