Mirada lúcida i lúdica a la vida

Pau Miró és el direc­tor i dra­ma­turg que ha endreçat i nete­jat tanta volun­tat d'expli­car coses. se sent pri­vi­le­giat d'haver assis­tit a com els dos per­so­nat­ges d'una Bar­ce­lona que ja no hi és són capaços de retra­tar en pri­mera per­sona del sin­gu­lar una història entre hippy i cana­lla que anava del Zeleste a la parròquia. Del can­tant galàctic a la decisió de no fer més de mossèn. Tan bé que anàvem... ser­veix per mirar el pas­sat sense nostàlgia i espi­go­lar la seva savi­esa a base d'experiència i un punt de mala llet (“a vega­des ni tan sols qui diu ‘t'estimo' n'és cons­ci­ent de fins quant estima a l'altra”, comenta Flavià). L'obra fa tem­po­rada a La Seca fins al pro­per 14 d'abril. Pro­me­ten can­tar i par­lar. Sisa es dedica més al pri­mer verb. Flavià, se cen­tra en el segon. Ai, quins temps els del señor Dal­mau i señor Viñas de la ràdio en blanc i negre i la bene­ficència.

Flavià se sorprèn de tots els temes que arri­ben a comen­tar. En rea­li­tat, són una màquina de sen­ten­ciar, en caire lúcid i també lúdic, dels temes més vari­ats de la con­dició humana. Heus aquí una llista prou gràfica de qui­nes són les dia­nes d'aquesta pare­lla de fet escènica: la relació amb les ex. La fer­re­te­ria i les ren­ta­do­res. Els toros, les sub­ven­ci­ons i, tan­gen­ci­al­ment, la política. De la infància i la pri­mera comunió. De la devoció per la música de Sisa. De l'entrada i sor­tida de la vocació de mossèn Flavià. Dels cata­lans. Dels diners. De Sisa en un super­mer­cat. Dels pas­seigs amb el gos de Car­les Flavià a les tres de la mati­nada. És una hora i mitja d'espec­ta­cle i en què es can­ten una desena de temes, que sur­ten al pas del que estan par­lant.

Miró con­fia que no variarà gaire el fil de la con­versa escènica. Perquè, encara que sem­blin molt àcra­tes, en rea­li­tat són rigo­ro­sos en la repre­sen­tació. Tot i això sí que hi ha petits moments per a la impro­vi­sació, molt mesu­rats, d'entrada. El dra­ma­turg se sent mol còmode en aquesta col·labo­ració perquè li agrada moure's pels “ter­ri­to­ris mar­gi­nals, no con­ven­ci­o­nals”. I la pare­lla d'artis­tes saben com­bi­nar l'humor amb alguna dosi d'emoció. Per a Miró, “el tea­tre estan­dar­dit­zant d'avui impos­si­bi­lita habi­tu­al­ment peti­tes joies com aquesta”. I per això la defensa i s'indigna si algun col·lega s'estra­nya perquè signa la direcció d'una obra sig­nada per Flavià i Sisa. L'autor con­fessa que “cada cop m'interessa més el que ens diuen les per­so­nes que han superat la sei­xan­tena d'anys”. Han pas­sat tres llargs anys fins que la idea de con­versa de bar ha con­den­sat en títol a la car­te­llera. Flavià admet que aquest temps ha estat bene­ficiós per al mun­tatge, “era molt pit­jor abans”.