Una visió optimista

Hi ha imat­ges que a un nen el mar­quen per a tota la vida. Dins de la mot­xi­lla de records de Jordi Cap­det, n'hi ha un que l'ha con­ta­giat d'amor per a l'art –i la seva malal­tia és crònica: quan era un mar­rec i acom­pa­nyava al seu pare als estu­dis dels artis­tes. Bé, abans que del fill, pri­mer hem de par­lar del pare, de Xavier Cap­det, tota una ins­ti­tució del gale­risme de Vila­nova i la Geltrú, i no cal dir que de Cata­lu­nya. El pare, un autèntic visi­o­nari, va ser un pio­ner d'allò que s'ano­mena el gale­risme de comar­ques, que és el de picar molta pedra i tenir més paciència que un sant: va obrir la seva gale­ria, la mítica Prisma, el 1972 amb una expo­sició inau­gu­ral d'Armand Car­dona Tor­ran­dell. Fa uns qua­tre anys es va jubi­lar, tot i que és tan difícil desen­gan­xar-se de cop d'aquesta pro­fessió tan absor­bent, i tan màgica, que encara manté un petit des­pat­xet a la gale­ria del seu fill.

I a par­tir d'ara par­lem del fill, Jordi Cap­det, que a diferència d'altres des­cen­dents de gale­ris­tes, va optar per obrir el seu propi espai, inde­pen­dent del pare, el 1995 (amb una expo­sició inau­gu­ral de Subi­rachs), no per des­pit sinó per traçar el seu recor­re­gut galerístic i artístic per­so­nal, a la recerca de nous col·lec­ci­o­nis­tes de la seva gene­ració. Va triar un nom per a la seva gale­ria de res­sons molt pode­ro­sos, Ismes, i es va aliar amb la pin­tura jove, de tendències i d'estils eclèctics, i amb l'obra gràfica ori­gi­nal, tot alter­nant pro­pos­tes arris­ca­des amb d'altres de més adap­ta­des al gust dels cli­ents.

Jordi Cap­det és un home que enco­mana entu­si­asme i, sobre­tot, espe­rança en el futur. És jove, té ganes de fer coses i no vol fer cap pas enrere. Creu tant en el poder de l'art i en la força cre­a­tiva dels artis­tes que un no té mai la sen­sació d'estar davant d'un vene­dor fred i dis­tant sinó d'algú apas­si­o­nat que frisa per com­par­tir el mag­ne­tisme de les obres d'art. Els temps que cor­ren sobre­car­re­guen de nega­ti­visme el món de l'art, però ell es resis­teix a caure en l'estat depres­siu gene­ral. «Ismes va néixer enmig de la crisi dels anys noranta, tot i que la d'ara és molt més grossa. Tot i així jo estic tran­quil, no pateixo pel futur del gale­risme, estic con­vençut que la crisi serà pas­sat­gera. La gent tor­narà a tenir il·lusió i tor­narà a veure els colors com són. Ara no entren a la gale­ria per no caure en la temp­tació, no són excu­ses, tenen altres pro­ble­mes. Hem d'espe­rar, tot res­sor­girà», emfa­sitza. Només està pre­o­cu­pat per una qüestió: «Que els mals temps durin massa i que hi hagi un buit gene­ra­ci­o­nal que no s'hagi introduït al món de l'art».