Sense cultura

DE. CARA. A. LA. GALERIA

maria palau

Una visió optimista

El galerisme català no s'entén sense l'empeny de la saga dels Capdet. El fill lidera Ismes

Hi ha imat­ges que a un nen el mar­quen per a tota la vida. Dins de la mot­xi­lla de records de Jordi Cap­det, n'hi ha un que l'ha con­ta­giat d'amor per a l'art –i la seva malal­tia és crònica: quan era un mar­rec i acom­pa­nyava al seu pare als estu­dis dels artis­tes. Bé, abans que del fill, pri­mer hem de par­lar del pare, de Xavier Cap­det, tota una ins­ti­tució del gale­risme de Vila­nova i la Geltrú, i no cal dir que de Cata­lu­nya. El pare, un autèntic visi­o­nari, va ser un pio­ner d'allò que s'ano­mena el gale­risme de comar­ques, que és el de picar molta pedra i tenir més paciència que un sant: va obrir la seva gale­ria, la mítica Prisma, el 1972 amb una expo­sició inau­gu­ral d'Armand Car­dona Tor­ran­dell. Fa uns qua­tre anys es va jubi­lar, tot i que és tan difícil desen­gan­xar-se de cop d'aquesta pro­fessió tan absor­bent, i tan màgica, que encara manté un petit des­pat­xet a la gale­ria del seu fill.

I a par­tir d'ara par­lem del fill, Jordi Cap­det, que a diferència d'altres des­cen­dents de gale­ris­tes, va optar per obrir el seu propi espai, inde­pen­dent del pare, el 1995 (amb una expo­sició inau­gu­ral de Subi­rachs), no per des­pit sinó per traçar el seu recor­re­gut galerístic i artístic per­so­nal, a la recerca de nous col·lec­ci­o­nis­tes de la seva gene­ració. Va triar un nom per a la seva gale­ria de res­sons molt pode­ro­sos, Ismes, i es va aliar amb la pin­tura jove, de tendències i d'estils eclèctics, i amb l'obra gràfica ori­gi­nal, tot alter­nant pro­pos­tes arris­ca­des amb d'altres de més adap­ta­des al gust dels cli­ents.

Jordi Cap­det és un home que enco­mana entu­si­asme i, sobre­tot, espe­rança en el futur. És jove, té ganes de fer coses i no vol fer cap pas enrere. Creu tant en el poder de l'art i en la força cre­a­tiva dels artis­tes que un no té mai la sen­sació d'estar davant d'un vene­dor fred i dis­tant sinó d'algú apas­si­o­nat que frisa per com­par­tir el mag­ne­tisme de les obres d'art. Els temps que cor­ren sobre­car­re­guen de nega­ti­visme el món de l'art, però ell es resis­teix a caure en l'estat depres­siu gene­ral. «Ismes va néixer enmig de la crisi dels anys noranta, tot i que la d'ara és molt més grossa. Tot i així jo estic tran­quil, no pateixo pel futur del gale­risme, estic con­vençut que la crisi serà pas­sat­gera. La gent tor­narà a tenir il·lusió i tor­narà a veure els colors com són. Ara no entren a la gale­ria per no caure en la temp­tació, no són excu­ses, tenen altres pro­ble­mes. Hem d'espe­rar, tot res­sor­girà», emfa­sitza. Només està pre­o­cu­pat per una qüestió: «Que els mals temps durin massa i que hi hagi un buit gene­ra­ci­o­nal que no s'hagi introduït al món de l'art».

Sol
Vilanova i la Geltrú ha sigut històricament una ciutat amb una forta tradició galerística. En els bons temps havien conviscut més d'una desena d'espais. Ara, però, només segueix al peu del canó Ismes.

“Un món sense art: deshumanitzat”

Miró o Picasso?

Miró.

Un segle de la història de l'art?

El XX.

Un poeta?

Joan Brossa, com a poeta visual.

Un músic?

John Fogerty.

L'obra d'art més estimada?

Un acudit gràfic que em va regalar en Cesc en els meus inicis com a galerista.

Una peça que mai no es vendria?

Aquesta mateixa.

Una ciutat que representa l'art?

París.

L'art ha d'estar subvencionat?

Depèn d'en quins moments i situacions.

Per què la gent ha de comprar art?

Per gaudir-ne i per potenciar-lo.

Com seria el món sense art?

L'art és una manifestació humana, per tant seria un món deshumanitzat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.