Humor quotidià corrosiu

Dar­re­ra­ment, hi ha tirada a incor­po­rar el món de la pater­ni­tat i la mater­ni­tat a escena (Para­ra­papá, Oxi­gen, La nos­tra Cham­pi­ons par­ti­cu­lar...) Són comèdies que saben treure suc de la ingenuïtat dels fills, habi­tu­al­ment dels matei­xos autors o actors. La lògica sim­plista de la cana­lla dóna un punt de vista als pares que apa­reix des­ar­mat de tot con­ven­ci­o­na­lisme. És una lògica errònia però que indica quins són els paràmetres que els pro­ge­ni­tors apor­ten a les seves cri­a­tu­res. Pere Riera no és pas pare. Però, obser­va­dor fi dels seus com­panys de gene­ració, gau­deix d'aquesta para­doxa cons­tant. L'autor i direc­tor no es con­forma a pre­sen­tar un qua­dre diver­tit. Supera la con­versa de sobre­taula de diu­menge fami­liar quan per­met que les mares puguin qüesti­o­nar-se si, real­ment, s'esti­men el seu fill. Ha sor­tit de les seves entra­nyes, hi corre la seva sang, però no per això ja ha de sig­ni­fi­car una esti­mació infi­nita. L'ins­tint matern ani­mal no ho és sem­pre tant en l'espècie dels homo sapi­ens. A major civi­li­tat, major pos­si­bi­li­tat de dis­cer­nir entre la super­vivència de l'espècie i la satis­facció per­so­nal. L'excusa d'asse­gu­rar l'estirp, en una classe mit­jana que ten­deix a tenir poca des­cendència, ha cadu­cat.

Míriam Iscla fent de la mare des­na­tu­ra­lit­zada i Cris­tina Cervià en el paper de mare devota del seu fill i la seva família juguen bé els seus papers. És un joc mar­cat que no té més sor­pre­ses d'entrada que l'exa­ge­ració. És clar que el cinisme de la mare de l'Arnau té molt més suc, i la mare d'Ermen­gol només pot caure en el ridícul quan es com­prova la sobre­pro­tecció i com s'ha infan­ti­lit­zat el seu món.

El públic riu la topada fortuïta gene­ro­sa­ment. I se li glaça el som­riure quan, amb un parell de rèpli­ques, arriba l'amenaça, la pos­si­bi­li­tat de detec­tar una violència latent que pot escla­tar i matar. Pot­ser la pega és no acla­rir la raó del títol (Red Pon­tiac és un tipus de patata autèntic, però poc valo­rat) que pro­voca pre­gun­tes entre l'audiència a mitja veu. Riera és metòdica­ment desor­de­nat en l'expo­sició i dóna vàlvu­les d'iden­ti­fi­cació impres­cin­di­bles per fer bona i real la trama cor­ro­siva.