Reportatge

traducció. inèdita

valèria gaillard

I Proust va sonar en català

Recuperem un document inèdit de Miquel Llor, que va traduir la primera part d'‘A la recerca del temps perdut', de Proust, de la qual enguany se celebra el centenari de la publicació. Es tracta de la primera traducció que es va fer en català del clàssic francès

“Long­temps je me suis couché de bonne heure.” L'escrip­tor Miquel Llor va ser el pri­mer que es va afron­tar a la prosa laberíntica de Proust, que comença amb aquesta frase mítica, tot un tren­ca­clos­ques en si mateixa (en quin temps ver­bal s'ha de tra­duir?) i que obre l'espai mig de vet­lla mig oníric pro­pici a l'anam­nesi, que es des­cab­de­lla en la resta del lli­bre. «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn», escri­via Llor. El novel·lista va tra­duir tota la pri­mera part d'A la recerca del temps per­dut, inte­grada per Com­bray i Un amor de Swann, que va aple­gar sota el títol de Pel cantó de Swann.

Tot i que alguns frag­ments van sor­tir publi­cats a la revista Reus (el març del 1926), el gruix de la tra­ducció –en la seva major part manus­crita–, va que­dar inèdita. En canvi, sí que va a publi­car poste­ri­or­ment tra­duc­ci­ons de l'obra d'André Gide, Alberto Mora­via i Mar­tin Mau­rice. En tot cas, sem­bla ser que va des­co­brir l'obra de Proust arran de la seva mort, el 1922, i d'ales­ho­res ençà el va tenir com a un autor de capçalera fins al punt de voler tra­duir-lo el 1930. La seva influència es pot ras­tre­jar en obres com la pri­me­renca Història grisa, del 1923.

De fet, Proust no va arri­bar a les lli­bre­ries en català fins al 1932, quan Jaume Bofill i Ferro va tra­duir de manera solta Un amor de Swann, publi­cat amb Proa.

L'obra de l'escrip­tor francès va intro­duir-se rela­ti­va­ment aviat a prin­ci­pis de segle en una Cata­lu­nya afran­ce­sada que seguia de prop el que es coïa al país veí. Però el Dr. Boul­bon en aquest cas (recor­dem el per­so­natge que estén la lla­vor de l'obra de Ber­gotte en la novel·la) és, sens dubte –i curi­o­sa­ment–, un altre doc­tor: Quim Bor­ra­lle­ras. D'ull ràpid per a les nove­tats suco­ses, es va encar­re­gar de difon­dre l'obra de Proust no ja des de la seva con­sulta, sinó des de la penya de l'Ate­neu bar­ce­lonès. Aquí van­tava les qua­li­tats a un jove Pla que ales­ho­res encara no se l'havia lle­git (tal com esmenta al Qua­dern Gris, en l'entrada del 7 de juny de 1919). Més enda­vant, en l'entrada de l'1 d'octu­bre del mateix any, amb la feina feta, Pla s'esplaia ana­lit­zant l'obra de Proust, que com­pa­rava, en importància, amb l'Ulys­ses de James Joyce i l'obra de Luigi Piran­de­llo.

Xènius, un altre dels con­ter­tu­li­ans de la penya, va ser tes­ti­moni directe de la publi­cació de l'obra de Proust. Ara bé, sem­bla que aquest no era sant de la seva devoció. De fet, va pro­ta­go­nit­zar una pica­ba­ra­lla amb Gaziel (que el defen­sava a tort i dret des de la seva tri­buna del diari La Van­guar­dia). Com havia fet Gide a l'hora de rebut­jar el manus­crit de Proust per ser publi­cat per la NRF, pen­sava que això de les “vèrte­bres que es trans­pa­ren­ten en el crani de la tia Léonie” no tenia ni cap ni peus. En canvi, Gaziel llo­ava “l'estil simfònic” de Proust i el va com­pa­rar amb Wag­ner.

El pro­fes­sor i tra­duc­tor valencià Vicent Alonso, que ha dedi­cat un arti­cle a estu­diar l'enfron­ta­ment entre Gaziel i Eugeni d'Ors, a causa de Proust, defensa la tesi –seguint l'anàlisi de Joa­quim Molas (Proust a Cata­lu­nya, dins de Lec­tu­res crítiques)– que la lec­tura de l'obra prous­ti­ana es va donar de forma simultània a França i Cata­lu­nya, on es van deba­tre els matei­xos temes, i per tant s'hau­ria de con­si­de­rar ni més ni menys que un apèndix. Comp­tat i deba­tut, tard o d'hora la majo­ria dels escrip­tors del país van pas­sar pel sedàs de la Rec­herche. També Josep Maria de Sagarra es va ins­pi­rar en la cate­dral prous­ti­ana a l'hora d'escriure Vida pri­vada (“un Proust amb sam­faina”, segons va dir Gaziel quan li van con­ce­dir el premi Cre­xells el 1932). El polític i escrip­tor Mau­rici Ser­ra­hima és un altre dels intel·lec­tu­als que més es van dei­xar seduir pels eflu­vis prous­ti­ans i li va dedi­car l'assaig Mar­cel Proust, (1959), que Edi­ci­ons 1984 ha ree­di­tat recent­ment. Sense obli­dar els dos relats d'un altre proustià decla­rat, l'escrip­tor mallorquí Llo­renç Villa­longa, Mar­cel Proust intenta ven­dre un de Dion-Bou­ton i Char­lus en Bearn, reco­llits a El lle­do­ner de la clas­tra (1958). La mateixa Mercè Rodo­reda sem­bla que el va lle­gir en l'exili a Bor­deus espe­ro­nada per Joan Sales, i Sal­va­dor Espriu l'esmenta en el conte La tertúlia, aple­gat a Ari­adna al labe­rint gro­tesc,: “Un artistàs, sabeu?... Ehem, ehem, un artistàs, vaja! Oh! Proust, Proust!” Avui dia la prous­ti­a­ni­tis con­ti­nua en bona salut, mal que més dis­creta, i autors com Narcís Coma­dira, Xavier Rubert de Ventós o Xavier Bru de Sala, per men­ci­o­nar-ne alguns, se'n decla­ren admi­ra­dors.

Pel que fa a la tra­ducció de Miquel Llor, que es con­serva a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya jun­ta­ment amb el seu lle­gat, entre les par­ti­cu­la­ri­tats hi ha el fet que tra­du­eix els noms d'alguns per­so­nat­ges. Així la Françoise, la minyona, es con­ver­teix en la Fran­cesca. En canvi, Swann no duu l'arti­cle per­so­nal, així com tam­poc el per­so­natge femení d'Odette. Llor va optar pel tracte de vostè, en lloc del vós. A banda, tra­du­eix el punye­ter esprit francès (mot que designa molt més que l'espe­rit en català, que sovint té con­no­ta­ci­ons reli­gi­o­ses) com espe­rit. Usa el pas­sat sim­ple, en lloc del perifràstic, més cor­rent avui dia. Així escriu “De vega­des, tal com Eva nasqué d'una cos­te­lla d'Adam...” A nivell lèxic usa parau­les cai­gu­des en desús, com ara el dejorn per bonne heure –que va emprar també Jaume Vidal Alco­ver en la seva tra­ducció poste­rior–, pinyol per noyeau i pel que fa a la con­tro­ver­tida cocotte (entre cor­te­sana i meuca) ho deixa en l'ori­gi­nal francès.

El despertar
Combray I
“Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn. A vegades, amb prou feines apagada l'espelma, els ulls se'm cloïen tan de pressa que no em quedava ni temps de dir-me ‘m'adormo'. I, al cap d'una estona, el pensament que ja era hora de fer-me venir la son em despertava; volia desar el llibre que creia tenir a les mans encara i bufar el llum; bo i adormit, no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquelles reflexions havien pres un caient una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l'obra: una església, un quartet, la rivalitat de Francesc I i de Carles Quint.”
Història
Diuen que Proust ha tingut mala sort amb el català perquè la primera traducció sencera que es va fer dels set volums, a càrrec de Joan Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, va ser molt criticada per l'ús del mallorquí. Ara hi ha dues traduccions en marxa (Viena Edicions i Labutxaca), i n'acaba de sortir una antologia a El Funambulista.
La magdalena
Combray I
“Feia molts anys que, de Combray, tot allò que no era el teatre i el drama de la meva anada al llit ja no existia per a mi, quan una tarda d'hivern, en tornar a casa, veient la meva mare que jo tenia fred, em va preguntar si, contra el meu costum, volia prendre una mica de te. D'antuvi vaig refusar-ho i no entenc com va ésser que canviés de parer. Ella va fer anar a buscar un d'aquells pastissos curts i flonjos anomenats magdalenes que semblaven haver estat emmotllats a la valva estriada d'una petxina de Sant Jaume.”
L'obra
En una generació sense novel·la (a principis de segle XX la poesia monopolitzava la literatura seguint els dictats del noucentisme), autors com Miquel Llor van ser els primers que van conrear la novel·la. La seva obra cabdal és Laura i la ciutat dels sants, del 1931.
el record
Combray I
“I tot d'una el record m'ha aparegut. Aquest sabor era el del petit tros de magdalena que la meva tia Leònia, els diumenges al matí a Combray (perquè aquell dia jo no sortia abans de l'hora d'anar a missa), em donava després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o til·la quan entrava a dir-li bon dia a la seva cambra. La vista de la petita magdalena no me n'havia deixat recordar res abans de tastar-la; tal vegada perquè havent-ne vist després sovint, sense menjar-ne, als aparadors de les pastisseries, llur imatge havia deixat el temps de Combray per lligar-se a d'altres més recents.”
Combray
Combray II
“Combray de lluny, a deu llegües al volt, vist des del tren quan hi arribàvem la setmana abans de Pasqua, no era més que una església resumint el poble, representant-lo, parlant d'ell i per a ell als qui n'eren lluny, i quan ens hi acostàvem semblava estrènyer entorn del seu alt mantell terrós, a ple camp, contra el vent, com una pastora les seves ovelles, el dors llanut i gris de les cases agrupades que una resta de muralles de l'edat mitja cernia d'ací d'allà d'un tret tan perfectament circular com una petita ciutat al quadre d'un primitiu.”
Els dos cantons
Combray II
“Així, l'indret de Méséglise i l'indret de Guermantes resten per a mi lligats a molts petits esdeveniments d'aquella d'entre les diverses vides que duem paral·lelament, que és la més plena de peripècies, la més rica en episodis, vull dir la vida intel·lectual. Sens dubte que progressa en nosaltres insensiblement i les veritats que ens n'han canviat el sentit i l'aspecte, que ens han obert nous camins, nosaltres en preparàvem temps fa el descobriment; però era sense saber-ho; i aquelles no daten per a nosaltres sinó des del dia, del minut en que se'ns van fer visibles.”
Els verdurin
Un amor de Swann
“Per formar part del «pinyol», del «petit grup», del «petit clan» dels Verdurin, bastava una condició, però aquesta era necessària: calia adherir-se tàcitament a un Credo, un dels articles del qual era que el jove pianista, protegit per la senyora Verdurin aquell any [...] «feia quedar malament» a Planté i a Rubinstein plegats i que el diagnòstic del doctor Cottard era millor que el de Potain. Qualsevol «nou recluta» a qui els Verdurin no poguessin persuadir que les vetllades a casa de persones que no anaven a veure'ls a ells eren avorrides com la pluja, es veia immediatament exclòs.”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.