Viatge impossible a les antípodes

Anar a les antípodes viat­jant en auto­es­top, en cadira de rodes i sense diners? La majo­ria de gent creu que això és impos­si­ble, però una de les coses que Albert Casals ha ense­nyat al cine­asta Mar­cel Bar­rena, tot i tenir deu anys menys, és que “pots acon­se­guir el que vul­guis si t'ho pro­po­ses”. El direc­tor de Món petit, docu­men­tal que s'estrena avui als cine­mes, fa la pre­gunta exten­siva a tot­hom: “Si algú en cadira de rodes i sense diners pot arri­bar a Nova Zelanda, no podem tots ple­gats sor­tir de la crisi? Fora de les coses real­ment tràgiques, no podem fer que el nos­tre dia a dia sigui molt millor?”

La història d'aquest pro­jecte cine­ma­togràfic arrenca fa 5 anys, abans que Albert Casals es fes famós expli­cant en un parell de lli­bres (El món sobre rodes i Sense fron­te­res, tots dos d'Edi­ci­ons 62) els viat­ges impos­si­bles que fa des que tenia 14 anys. “Vaig lle­gir un breu en un diari sobre un noi que viat­java pel món en cadira de rodes –explica el cine­asta–. Vaig con­tac­tar amb ell i em va dir que ja havia rebut tres o qua­tre pro­pos­tes, però que li havíem cai­gut bé.” Ini­ci­al­ment li van pro­po­sar de visi­tar les set mera­ve­lles del món, “però no teníem una estruc­tura dramàtica, amb un clímax”. Final­ment van optar per un viatge d'Albert Casals, que lla­vors tenia 19 anys, amb la seva pare­lla, Anna Socías, des de Bar­ce­lona a l'East Cape de Nova Zelanda, el punt del glo­bus que està just a l'altre extrem del glo­bus ter­raqüi. Una història “amb un clímax, que encaixa en aquesta pel·lícula que és un docu­men­tal, perquè els per­so­nat­ges i les coses que pas­sen són de veri­tat, però que està estruc­tu­rada com una pel·lícula de ficció”.

La pel·lícula té un pròleg rodat a Bar­ce­lona i el final rodat amb l'equip tècnic a Nova Zelanda, però durant el viatge, Mar­cel Bar­rena va dei­xar una càmera a Albert i Anna perquè ells matei­xos ho enre­gis­tres­sin tot, sense con­di­ci­o­nar les seves vivències amb la presència d'un equip tècnic. Els van ense­nyar a fer-la anar, i fins i tot van fer un viatge al Japó per entre­nar-se. La pel·lícula també incor­pora decla­ra­ci­ons dels pares, l'àvia i els amics dels pro­ta­go­nis­tes, i inclou imat­ges de l'arxiu fami­liar, que tes­ti­mo­nien la difícil infan­tesa de l'Albert, orfe de mare des dels 5 anys i paraplègic des dels 7 anys com a con­seqüència d'una leucèmia. De tot ple­gat, en van resul­tar gai­rebé 600 hores d'enre­gis­tra­ments, que Bar­rena va tri­gar dos anys a mun­tar.

Tot aquest temps ha permès a Mar­cel Bar­rena conèixer a fons Albert Casals, amb el seu opti­misme a prova de bom­bes (“hem de fer només el que ens faci feliços”, diu, som­ri­ent), la seva fe en l'ésser humà i unes ener­gies ines­go­ta­bles. “L'Albert és el que veus –asse­gura el direc­tor–, a la pel·lícula no hi ha cap trampa, cap mani­pu­lació. Jo pen­sava que l'aga­fa­ria i des­co­bri­ria què hi ha dar­rere aquesta màscara de feli­ci­tat, però cinc anys després, he de dir que és així.”

La pel·lícula busca això, retra­tar aquest noi i la seva filo­so­fia. “La pel·lícula no trans­met pai­sat­ges, qui en vul­gui que vegi un docu­men­tal de Nati­o­nal Geo­grap­hic. Món petit trans­met emo­ci­ons i sen­sa­ci­ons. I segu­ra­ment, si el viatge no hagués aca­bat, la pel·lícula l'hau­ria fet igual.» Amb tot, impres­si­ona veure'l arri­bar a l'altra punta de món i con­tem­plar la sor­tida del sol, després de 200 dies i 30.000 km de viatge,.