seguiment
Francesc X. Puig Rovira
L'últim xilògraf La tècnica
El dia 20 de març va morir Oriol M. Diví, un dels últims artistes catalans que han practicat la xilografia com a procediment d'expressió artística. Feia cinquanta anys que s'hi dedicava i ha deixat una obra extensa i ben executada, principalment en el camp dels ex-libris
Oriol M. Diví Coll (nascut a Esplugues de Llobregat el 12 de febrer de 1924) era monjo del monestir de Montserrat, on ingressà el 1957, després d'haver cursat els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona i d'haver exercit en algunes parròquies de la diòcesi. Fill d'un fuster, des de jovenet havia mostrat predisposició pel dibuix i havia rebut classes a l'Acadèmia Baixas. Des del monestir de Montserrat reprengué la pràctica de l'art i l'orientà cap a la xilografia. A partir del 1960, seguí estudis al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona, on rebé les lliçons del xilògraf Antoni Ollé Pinell. Al mateix temps, entrà en relació amb el món dels exlibristes barcelonins, amb els quals aviat sintonitzà i amplià l'àmbit de relacions.
Oriol M. Diví, com a gravador, treballà intensament en aquest camp. El seu nom ha arribat a tenir una projecció internacional. Cal tenir en compte algunes circumstàncies. En primer lloc, la predisposició personal innata. En segon lloc, que la dedicació al gravat ha estat compatible amb la normativa rígida de la vida monàstica benedictina, que li ha permès disposar a l'interior del monestir d'un espai idoni i dels instruments per poder gravar sobre fusta i estampar els gravats. A partir del 1967, quan ja feia quatre anys que s'havia donat a conèixer com a gravador d'ex-libris, va tenir ocasió de fer estades en monestirs de diversos països europeus que li permeteren aprofundir en el coneixement del gravat xilogràfic –en països on tenia un abast més ampli que entre nosaltres– i entrar en contacte amb artistes que el practicaven. Els viatges per Europa preparatoris per participar en un institut ecumènic prop de Jerusalem, on estigué destinat fins al 1979, i on seguí fent gravats. No ho interrompé quan tornà definitivament a Montserrat, on ha residit fins a la mort.
Sempre s'ha dedicat preferentment als ex-libris, que, a més de ser mostres personalitzades en relació a la propietat i al col·leccionisme dels llibres, són objectes de col·leccionisme i d'intercanvi entre els que en posseeixen i n'apleguen. Formen una branca especialitzada de col·leccionisme. La xilografia és una de les maneres més nobles i més apreciades per a la confecció d'ex-libris. A Catalunya hi ha una associació d'ex-libristes, creada el 1951, que actualment manté una vitalitat notable, i que està relacionada amb altres d'arreu del món, on són força habituals. Precisament el 2014 organitzarà un congrés internacional dels que la federació internacional d'associacions promou periòdicament. El del 2014 es farà a Tarragona. Oriol M. Diví ha estat una figura notable d'abast internacional entre els xilògrafs que confeccionen ex-libris; per aquest procediment n'ha fet més uns 500.
A més de l'esmentada, la xilografia té altres aplicacions de la xilografia, entre les quals podem citar la il·lustració de llibres, especialment en edicions selectes i de bibliòfil, les estampes, les nadales, els goigs, etcètera. Cada una d'aquestes especialitats té una forma pròpia de participar-hi, amb unes característiques diferents pel que fa a la difusió de l'obra de l'artista i altres facetes. La dels ex-libris comporta un tracte bastant personal entre l'artista i el client o usuari, i un cost relativament assequible per part d'aquest, ja que es tracta d'obres de dimensions petites i d'un intercanvi fàcil, perquè entre els usuaris hi ha vincles fluids de relació, i en general una dedicació vehement al col·leccionisme. Per això l'obra d'un xilògraf es pot polaritzar, tal com va fer Oriol M. Diví.
La seva obra més notable com a il·lustrador és Croquis pirinencs, de Jaume Massó i Torrents, en una edició limitada impulsada per l'Associació de Bibliòfils de Barcelona (1996). També ha il·lustrat llibres editats pels seus autors. S'anomenen estampes els gravats que es justifiquen per ells mateixos, no per la seva destinació; són una expressió lliure de la inspiració de l'artista, amb pocs condicionaments. Normalment se'n fa un tiratge limitat, destinat a col·leccionistes. Oriol M. Diví també va conrear aquest camp. Destaquen un gravat al·legòric de Catalunya i un de les quatre estacions; un nombre apreciable de tema montserratí, entorn de la figura de la Mare de Déu, de la muntanya i d'altres al·legories. També ha estat prolífic en el camp de les nadales, de la iconografia religiosa i dels goigs, dels quals n'ha fet més d'un centenar.
A partir de l'any 2000, una tendinitis a la mà li impedí l'esforç necessari per dominar els burins sobre una fusta dura i es veié obligat a substituir la xilografia pel dibuix a la ploma. Va haver de minvar el ritme de confecció d'ex-libris a mesura que les forces físiques li van disminuir.
En total, per un procediment o altre, Oriol M. Diví va fer 574 ex-libris. Cadascun és una petita obra d'art que conté algun element relacionat amb la personalitat de qui va fer l'encàrrec. Els ex-libris de l'autor han estat objecte de diversos estudis publicats en revistes especialitzades, principalment fora del nostre país (Itàlia, Portugal, Alemanya...) També ha estat objecte de diverses exposicions monogràfiques. El 1985, la Biblioteca de Catalunya n'hi dedicà una. L'octubre del 1993 va ser guardonat amb el primer premi a la Biennal Itàlia-Espanya d'Ortona. El 1996 va ser convidat a exposar els seus gravats a Katowice i el 1997, a Wroclav (Polònia). El novembre del 1997, el Museu de Montserrat li organitzà una altra exposició. Darrerament (2011) s'ha publicat un repertori complet dels seus ex-libris, a cura del jove artífex d'edicions de qualitat Elies Plana Ayats (Olot, 1977). Sota el peu editorial de Granja Gràfica, n'ha fet un tiratge de 200 exemplars relligats, de qualitat selecta. Reprodueix la totalitat dels ex-libris de l'artista (574), a les mides reals i ordenats cronològicament; un grup de 25 són impresos directament amb la planxa de fusta; la resta són reproduïts a partir d'una imatge digital. El llibre té 367 pàgines i permet copsar l'abast de l'obra realitzada per l'artista, quan aquesta s'ha acabat definitivament, i que en quedi un record perdurable.
Recuperació de la xilografia
He encapçalat aquest escrit dient que Oriol M. Diví ha estat un dels últims artistes que han practicat la xilografia a Catalunya. Cap al 1925, començà una recuperació de la xilografia com a forma d'expressió artística. La figura més notable fou Enric C. Ricart (Vilanova i la Geltrú, 1893-1960), que a més de redescobrir el procediment, pel qual mostrà una veritable predisposició, aprengué a París el maneig de les eines més idònies per practicar-lo i les possibilitats d'expressió i de difusió pública. Gràcies a ell i a altres artistes, la xilografia assoleix categoria artística. Els més destacats foren Antoni Ollé Pinell (Barcelona, 1897-1981), Ricard Marlet Saret (Sabadell, 1896-1976), Antoni Gelabert Casas (Barcelona, 1911-1980), Josep Obiols Palau (Barcelona, 1894 - 1967) i pocs més. També s'ha d'esmentar Lluís Jou Senabre (Barcelona, 1882 - Els Baus, Provença, 1968), català que realitzà tota l'obra a França. De la generació següent són Oriol M. Diví i Enric Cluselles (Barcelona, 1914), aquest últim feliçment vivent, però ja impedit per gravar. Pot fer la sensació que la xilografia artística torni a estar en perill d'extinció. Cal esperar que algun artista de les generacions emergents prengui el relleu en la seva pràctica i en el nivell de qualitat assolit.