Socarrats, mai més soterrats

Sem­pre s'escampa més i millor una notícia nega­tiva, com cen­dra llançada al vent, que una acció posi­tiva. Sabem coses dels tri­pi­jocs del PP a València, que a Cas­telló tenen un aero­port fan­tasma i que a Vila-real l'equip de fut­bol ves­teix de groc. De la tasca de com­bat per­ma­nent d'asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals com Socar­rats de Vila-real, ni un bor­rall.

Entre el 1706 i el 1714 les tro­pes borbòniques de Felip V van cre­mar des de Vila-real (un 12 de gener) fins a Sant Hipòlit de Vol­tregà, pas­sant per Xàtiva, Sallent, Ter­rassa, Moià, entre mol­tes altres loca­li­tats. Com aus fènix con­tem­porànies, hi ha acti­vis­tes deci­dits a sor­tir de sota les cen­dres i llui­tar amb les armes de la raó i de l'intel·lecte, de la per­se­ve­rança i la coherència per fer pre­va­ler una iden­ti­tat, uns valors i una llen­gua.   

Mari­bel Cas­ti­llo és la pre­si­denta de Socar­rats i Vicent Usó, el vice­pre­si­dent. Usó és un novel·lista molt bo, i cons­tant, dels que neces­si­ten escriure cada dia per man­te­nir un equi­li­bri íntim amb l'uni­vers. Ha publi­cat crítiques literàries, arti­cles d'opinió, guions, con­tes i onze novel·les (cal­dria sumar-n'hi un parell d'inèdites). Ha gua­nyat catorze pre­mis, entre els quals l'Andròmina dels Octu­bre i ha estat dos cops fina­lista del Sant Jordi.

Vicent Usó cul­tiva una cor­di­a­li­tat natu­ral, una riquesa de con­versa i de dis­curs que refor­cen la seva fer­mesa, i la dels seus com­panys asso­ci­a­tius, com a acti­vista en defensa d'uns Països Cata­lans des­mem­brats. I això ho fan en una terra més hos­til que la nos­tra. Els van socar­rar, però no viuen soter­rats, lluen com la flor del taron­ger. Com en la pae­lla, el millor, el socar­rat.