Les clavegueres del poder

En una escena d'El ejer­ci­cio del poder, el minis­tre de Trans­ports recorda que anti­ga­ment a les esglésies només hi entra­ven els pode­ro­sos i que els bufons de la cort que­da­ven fora. Ara són els bufons els que entren a l'església men­tre els pode­ro­sos han de dema­nar permís per entrar-hi. La màxima reflec­teix el to metafòric d'aquesta inci­siva i a esto­nes bri­llant pel·lícula de Pierre Scho­e­ller: els repre­sen­tants de l'Estat han per­dut tot poder de legi­ti­mi­tat, i l'exer­cici més comú que posen a la pràctica és el de dema­nar perdó a una soci­e­tat cada cop més enco­le­rida.

El ejer­ci­cio del poder no és ni una pel·lícula d'intriga política, ni de cor­rup­ci­ons, ni una metàfora de la crisi, sinó una des­cripció fron­tal de la figura de l'home polític vist com un ésser atra­pat entre l'eròtica del poder i la seva deva­lu­ació. El minis­tre de Trans­ports pro­ta­go­nista del film haurà de fer el pos­si­ble per accep­tar la pri­va­tit­zació de les esta­ci­ons de tren, qüestió que no havia fet més que negar públi­ca­ment. Al mateix temps haurà de mos­trar als altres el cos­tat més dur de la seva existència, men­tre l'estrès de la vida ordinària el porta a la sole­dat i al menys­preu social.

La pel·lícula se cen­tra en la vida quo­ti­di­ana d'aquest minis­tre que no para de moure's en cot­xes ofi­ci­als, envol­tat d'asses­sors i amb el mòbil per­ma­nent­ment a l'ore­lla. L'exer­cici del poder el sedu­eix, però al mateix temps no para de trair-lo, ja que acaba con­ver­tint-se en la víctima i el tite­lla del mateix sis­tema que l'ha creat. Mit­jançant una estètica exces­siva, amb sor­ti­des de to cons­tants, El ejer­ci­cio del poder de Pierre Scho­e­ller és la radi­o­gra­fia d'una deter­mi­nada pràctica política, cons­truïda des de la cer­tesa que l'Estat ha per­dut la seva força i que el poder està més enllà de les cla­ve­gue­res del poder.