“De tota manera, érem feliços”

Amb una prosa afa­ble, Jordi Suñé, a par­tir de con­ver­ses amb dones de llocs del Parc Natu­ral de l'Alt Piri­neu, nas­cu­des entre el 1912 i el 1952, ha cons­truït un lli­bre deliciós. Les padri­nes piri­nen­ques han anat des­gra­nant els fets essen­ci­als de les seves vides. Amb una orde­nada con­fi­gu­ració temàtica, els seus records ens con­du­ei­xen a un món des­a­pa­re­gut a par­tir dels can­vis de tot ordre vis­cuts a les valls situ­a­des entre Llesuí i Civís de ponent a lle­vant i entre Esterri d'Àneu i Arcalís de nord a sud. Can­vis apa­mats al llarg de les seves vides, com si el seu món pri­mi­geni s'hagués girat com un mitjó.

Suñé tria frag­ments de les con­ver­ses –trans­cri­tes en la parla palla­resa– per anar estruc­tu­rant els capítols del lli­bre que res­po­nen tant al pas de la vida –la nai­xença, la infància i la joven­tut, el fes­teig, el casa­ment, els fills, la mort– com a tot allò que l'ha omplert –la feina, les fes­tes, l'ali­men­tació–. De la cons­ta­tació de la duresa d'un temps, d'uns llocs i d'unes cir­cumstàncies no se'n deriva una valo­ració entris­tida, ans al con­trari, sabent molt bé que ara “estem al cel” els records estan ama­rats d'una inten­si­tat viven­cial que els fa dir que “de tota manera, érem feliços”. Pro­ba­ble­ment aquesta és la lliçó.

Hi ha molta huma­ni­tat con­den­sada, una serena mirada envers la vida trans­cor­re­guda que en el fons ens inter­roga sobre els des­fi­cis i les des­me­su­res que ens han sem­blat impres­cin­di­bles. Les refle­xi­ons de l'autor reblen el clau: “La mirada romàntica de la ciu­tat cap al camp encara exis­teix. Els urbans han ide­a­lit­zat la vida rural. Hi veuen una manera de fer d'acord amb la natura, lluny de les pres­ses i les obli­ga­ci­ons. Aquesta és una mirada estàtica, com si aquest món de la mun­ta­nya no hagués can­viat mai. I això, sim­ple­ment, no és veri­tat.”