Un oceà d'emocions

Fa deu anys, John Las­se­ter, Andrew Stan­ton, Lee Unk­rich i altres mem­bres des­ta­cats de l'equip de Pixar ater­ra­ven a Bar­ce­lona, enmig d'un intens tem­po­ral de lle­vant, per fer la pre­sen­tació euro­pea de Bus­cant en Nemo davant de peri­o­dis­tes de tot el con­ti­nent. En aquells ins­tants es dis­cu­tia encara sobre la supre­ma­cia del cinema d'ani­mació creat per ordi­na­dor i la via­bi­li­tat de l'ani­mació tra­di­ci­o­nal. Dos models repre­sen­tats en aquells ins­tants per Pixar (que aca­bava de tri­om­far amb films com Toy story i Mons­truos SA) i Dis­ney.

Ha plo­gut molt des de lla­vors, i Bus­cant en Nemo va ser deci­siu per con­fir­mar la tendència: el futur ani­mat era (és) essen­ci­al­ment digi­tal, sense que això hagi pro­vo­cat la des­a­pa­rició de l'ani­mació tra­di­ci­o­nal. Pixar va ser absor­bit per Dis­ney el 2006, però, gràcies a la increïble sèrie d'èxits del pri­mer, ho va fer en unes con­di­ci­ons immi­llo­ra­bles, i John Las­se­ter és actu­al­ment el direc­tor cre­a­tiu de l'un i l'altre. Dre­amworks, 20th. Cen­tury Fox, Sony i altres estu­dis han apos­tat fort (i han obtin­gut èxits) per l'ani­mació digi­tal. Però és Pixar, ara sota el parai­gua de Dis­ney, el líder del sec­tor, tant des del punt de vista econòmic (suma milers de mili­ons d'euros de taqui­lla) com artístic (ha reco­llit 27 Oscars en poc més de vint anys).

Resulta sor­pre­nent revi­sar, deu anys després, una pel·lícula ani­mada com Bus­cant en Nemo i com­pro­var la bellesa de les seves imat­ges, la per­fecció tècnica d'una pel·lícula que trans­corre majo­ritària­ment sota l'aigua, un mitjà no pre­ci­sa­ment fàcil de recrear. L'equip de Pixar va dis­se­nyar espec­ta­cu­lars pai­sat­ges sub­ma­rins i un ampli catàleg d'espècies aquàtiques (dife­rents pei­xos, tau­rons, medu­ses, ocells marins, bale­nes, tor­tu­gues...), d'una riquesa de colors que recorda el fons del mar del Carib. Tot ple­gat, al ser­vei de la història d'un peix pallasso (Mar­lin) que tra­vessa l'oceà a la recerca del seu fill Nemo, cap­tu­rat per un sub­ma­ri­nista de Syd­ney. Una història que, com ja era tra­dició en Pixar, no era un conte de fades: expli­cava Lee Unk­rich a Bar­ce­lona que, als ulls de Pixar, qual­se­vol tema podia con­ver­tir-se en un film d'ani­mació. Lla­vors, Dis­ney tri­om­fava adap­tant con­tes de fades.

La gent de Pixar va insis­tir molt en un punt: el pri­mer de tot, el fona­men­tal en qual­se­vol pel·lícula, és la història, el guió. Si Bus­cant en Nemo fun­ci­ona deu anys després no és pel des­ple­ga­ment tècnic (magnífic, però igua­lat o superat per pro­duc­ci­ons ani­ma­des més recents), sinó per una història amb ele­ments clàssics per­fec­ta­ment encai­xats: un nen orfe de mare, les aven­tu­res del pare per tro­bar-lo, en un viatge iniciàtic ple d'aven­tu­res en què s'apre­nen mol­tes lliçons...

La tor­nada de Bus­cant en Nemo als cine­mes aquesta set­mana, amb 140 còpies (no s'ha rees­tre­nat en català, en aquesta ocasió), s'emmarca en la recu­pe­ració de clàssics de Pixar i Dis­ney ver­si­o­nats en 3D (tot i que es rees­trena també en 2D).

L'últim tri­mes­tre de l'any pas­sat, la pel·lícula va recap­tar 40 mili­ons de dòlars als Estats Units gràcies a aquesta estratègia comer­cial. Les xifres no són espec­ta­cu­lars, i tot i que par­lem de rees­tre­nes, afe­gei­xen incer­tesa pel que fa al futur del 3D.