Film amb mula i sense director

Deia Enri­que González Macho fa un any, arran de l'estrena a Màlaga de Miel de flo­res, que no és cert que s'hagi abu­sat de la Guerra Civil al cinema espa­nyol. “Només es roden 1,2 pel·lícules a l'any sobre aquest tema”, asse­gu­rava el pro­duc­tor i pre­si­dent de l'Acadèmia del Cinema Espa­nyol. Pot­ser té raó, però el que es diu obli­dat, no ho està el tema, i La mula hi torna ara (i també va anar al Fes­ti­val de Màlaga) amb una història i un gènere que resul­ten més ori­gi­nals que altres acos­ta­ments recents: una comèdia pro­ta­go­nit­zada per un sol­dat i la seva pecu­liar relació amb una mula que ell mateix cuida.

Adap­tació de la novel·la homònima de Juan Eslava Galán, es tracta d'una història basada en fets reals, com explica el mateix escrip­tor en els papers pro­mo­ci­o­nals del film: “Perquè no volia que les vivències del meu pare es per­des­sin amb la seva mort, vaig escriure la novel·la La mula, que recull la sin­gu­lar empresa en la qual es va embar­car quan era capo­ral ace­mi­lero en la guerra: la de sal­var una mula que, arri­bada la pau, servís per aixe­car la seva casa i el seu futur.”

Inter­pre­tat per Mario Casas en un tre­ball nota­ble, que l'ha obli­gat a tre­ba­llar l'accent del poble de Jaén d'on prové el per­so­natge, el pro­ta­go­nista esta­bleix una curi­osa relació amb una mula blanca que es troba en terra de ningú, i que el pre­o­cupa més que com va la guerra. Amb un to de comèdia que sap fer som­riure l'espec­ta­dor sense estal­viar-li la cru­esa i violència de la guerra, el film narra les seves vivències al front, el seu fes­teig a una noia del poble del cos­tat (María Val­verde), l'amis­tat amb els com­panys de lluita, l'escassa impli­cació ideològica dels sol­dats, reclu­tats a la força i pre­o­cu­pats per sobre­viure...