Amaya és un lloc de pas

Car­men Amaya és una de les bai­la­o­ras que cal rei­vin­di­car des de la platja de la Bar­ce­lo­neta. La font que porta el seu nom està mig arrau­lida en un espai a tocar del Somor­ros­tro, ara mig superat pel pas­seig Marítim des d'on llu­eix l'hotel Vela per a estre­lles del rock i del fut­bol i per als turis­tes més exclu­sius. És també el pas­seig que mira al mar orgullós des de la Bar­ce­lona olímpica del 1992. Ahir, dèiem, aquell racó va res­so­nar fla­menc sor­git de l'encan­teri de la dan­za­ora (com li agrada defi­nir-se) Rocío Molina. L'artista va sub­mer­gir els peus a l'aigua tot bevent de la font de Car­men Amaya. Metàfora con­ver­tida en imatge per a la poste­ri­tat.

Imposa el repte de ballar al terra que deu­ria tre­pit­jar un mite. Però Rocío Molina, sense més sono­ri­tat que les ampli­fi­ca­ci­ons de sorolls a la font, la bar­ba­coa o les galle­des i la sorra (que inclou­ria com a fra­ses musi­cals per ves­tir la seva peça), va fer tot un home­natge sen­tit i humil. Les cas­ta­nyo­les sona­ven ale­gres fins que les va ensor­rar en un test. Amb els peus va trans­for­mar aquell ofec en un nou ritme, com si n'extragués un nèctar sem­blant al vi més ter­re­nal.

Ciu­tat Fla­menco acaba aquest mig­dia al Mer­cat de les Flors amb una actu­ació que també busca tei­xir xar­xes amb el poble gitano. D'on va sor­gir Amaya, que va anar esca­lant posi­ci­ons. Després de picar a la platja, puja­ria per locals del Paral·lel (o, segons diuen les cròniques, el Set Por­tes). Més tard, sor­pren­dria tot un Alfons XIII a l'Expo­sició Uni­ver­sal. I fron­te­res enllà (Argen­tina, Mèxic, Estats Units...). Amaya va ser una artista de pas. Sem­pre cami­nant i picant de peus amb una ener­gia i velo­ci­tat única. Amb ella, arros­se­gava (com si fos una manta de cua) el seu mite i les seves lle­gen­des (que si fre­gir pei­xos apro­fi­tant el somier d'un luxós hotel, que si per­su­a­dir Frank Sina­tra...). Amaya per­tany a un nosal­tres que s'iden­ti­fica per la sen­su­a­li­tat de la pell. Fins fa ben poc, els alum­nes d'El Gor­nal de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat (que avui balla­ran i com­par­ti­ran sar­di­nes amb Eva Yer­ba­bu­ena i estu­di­ants de dansa espa­nyola de l'Ins­ti­tut del Tea­tre) no conei­xien Amaya. Lluís Cabrera es cansa de pre­gun­tar allà on va (sigui uni­ver­si­tat o cen­tre cul­tu­ral) qui sap res de la bai­la­ora. Amb simi­lar resul­tat. Hi ha molta feina a fer. Ahir, efec­ti­va­ment, a la font de Car­men Amaya sor­tien turis­tes encu­ri­o­sits als bal­cons i gent gran que pas­se­java apro­fi­tant el sol, atreta pel so d'aquell cau. Sort que Amaya, com la font on es troba, és lloc de pas. I, per tant, també de tro­bada.