‘Trilogia de la privadesa'

Qüesti­ons de gènere

Hi ha pro­jec­tes artístics que cos­ten d'arren­car, però que si són encer­tats i tenen un sen­tit pro­vo­quen la seva demanda. És el que ha succeït amb Tri­lo­gia de la pri­va­desa, de Nora Anca­rola i Marga Ximénez, que acaba ara el seu recor­re­gut per Cata­lu­nya a la Sala Gòtica de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Iler­dencs, a Lleida. Aques­tes dues artis­tes sem­pre han incor­po­rat qüesti­ons de gènere a l'entorn de la con­dició feme­nina en el con­text social. Les seves pro­pos­tes s'han con­ver­tit en rei­vin­di­ca­ci­ons que se sumen a les línies de tre­ball sobre gènere, un feno­men rela­ti­va­ment recent, si ens ate­nem als pri­mers intents d'igual­tat pro­cla­mats a mani­fes­tos com ara El segon sexe, de Simone de Beau­voir, publi­cat el 1949.

Pri­vat i públic

Seguint els movi­ments en l'art d'alli­be­ra­ment de la dona dels anys sei­xanta i setanta, i l'empremta de dones artis­tes que han ofert noves mira­des sobre el cos o la casa, com Louise Bour­ge­ois i Eva Hesse, Marga Ximénez i Nora Anca­rola han ins­crit aquesta pro­posta en l'àmbit de la recerca entre el que és públic i el que és pri­vat. Aquesta Tri­lo­gia de la pri­va­desa és fruit d'una experiència, d'una relació vital vin­cu­lada a un pro­jecte d'espai pri­vat i públic alhora: el MX Espai, al car­rer de la Lli­bre­te­ria, 7, que enguany com­pleix quinze anys. Jun­tes el van crear i jun­tes han gene­rat aquest tríptic sobre els límits del que és públic i de la pri­va­desa. La pri­mera part es dedica a la Sibil·la de Cumes, que acaba sent una reflexió sobre el temps, sobre la bellesa de la dona i el seu pas cap a la decre­pi­tud, de la bellesa amb b a la vellesa amb v. A par­tir de tres espais de trac­ta­ment vide­ogràfic, és una reflexió sobre les tres edats de la dona, un tema de gran atrac­tiu dins la història de l'art, recor­dem ara el fris de Gus­tav Klimt a l'edi­fici de la Secessió vie­nesa sobre aquesta temàtica.

La casa i la cura

Marga Ximénez, des de la seva exqui­sida visió escultòrica del volum del cos humà a par­tir de mate­ri­als vin­cu­lats al món del tei­xit i a l'acció de cosir o tei­xir, i Nora Anca­rola, des d'una dimensió més con­cep­tual i vide­ogràfica, abor­den aquest tríptic que té com a segon retaule la Domus Àurea. La casa és vista com a espai del que és domèstic i pren com a refe­rent la casa que es va fer cons­truir Neró, que mai no va habi­tar i que es va cre­mar en l'incendi de Roma que ell mateix va pro­vo­car. Antike­res és el títol de la ter­cera part de la tri­lo­gia i aplega un seguit de relats i experiències per­so­nals en vídeo en el marc de “tenir cura d' algú”. Les Antike­res són els espe­rits que tenen cura dels altres, al con­trari de les Keres, que repre­sen­ten els espe­rits feme­nins de la mort. Aques­tes experiències mos­tren com la dona, a part de donar vida, la cuida i, sovint, tant és cui­da­dora del dolor físic com del psi­cològic. A Antike­res s'hi des­ple­guen unes rea­li­tats que abor­den una “ètica de la cura” i, en tot el tre­ball, han acon­se­guit fer de la mito­lo­gia clàssica una metàfora con­tem­porània, amb savi­esa i sen­si­bi­li­tat.