“Dime cositas, Nunes”

Poe­sia i cinema

Amb aquesta demanda, l'actriu Núria Espert reque­ria al direc­tor de Bio­ta­xia (1968) durant els des­can­sos del rodatge ins­truc­ci­ons pre­ci­ses sobre el per­so­natge al qual dóna vida: una dona que viu còmoda­ment el seu paper d'esposa i mare en la Bar­ce­lona bur­gesa dels anys sei­xanta, i que final­ment aban­dona el món fred de les apa­ren­ces per abo­car-se a les emo­ci­ons. Ho deixa tot per seguir l'ins­tint i la boge­ria de tro­bar aquell home jove i foll que enyora; i és que, com diu Nunes al film En secreto, amor (1982), “la dona i l'home no són només sexes dife­rents, sinó huma­ni­tats dife­rents”. La deso­lació d'aquest per­so­natge femení que no troba el seu encaix en aquesta vida omple d'huma­ni­tat i poe­sia el cinema de José María Nunes (Faro, 1930 - Bar­ce­lona, 2010), ara reco­ne­gut i home­nat­jat per joves rea­lit­za­dors.

Anar­quia visual

Recent­ment, el Col·legi de Direc­tors de Cinema, de la mà de San­ti­ago Lapeira i Lluís Valentí, va pre­sen­tar a la SGAE el docu­men­tal José María Nunes. Anar­quia visual, de Medi Ter­raza, el rodatge del qual va que­dar estron­cat per la mort sob­tada del cine­asta, i el curt­me­tratge Santa Rosalía con Cas­tell­bis­bal, de Joan Vall, un home­natge a l'escrip­tura i al pen­sa­ment de Nunes sobre la vida i el cinema, pre­nent per títol el car­rer on vivia el cine­asta. A Anar­quia visual, Nunes fa un retrat del seu cinema amb les parau­les mit­jançant el gènere de l'entre­vista, cosa que dóna una vera­ci­tat a aquest rea­lit­za­dor. Conei­xe­dor de tots els recur­sos tècnics de l'ofici, obrí les por­tes a una Nou­ve­lle Vague a la cata­lana, aque­lla Escola de Bar­ce­lona que, amb pocs mit­jans, acon­seguí fer un cinema d'assaig, expe­ri­men­tal, al cos­tat de Pere Por­ta­be­lla, Jacinto Esteva i Joa­quim Jordà. La diferència és que Nunes, d'ori­gen pobre, obrí els ulls d'un altre cinema als seus com­panys nas­cuts en el si de bones famílies.

Nunes i Brossa

Quan penso en Nunes, m'apa­reix Brossa, dos cre­a­dors a con­tra­cor­rent, mar­gi­nats, maleïts, però també admi­rats per haver estat capaços de cons­truir una obra de rellevància històrica amb pocs recur­sos, con­tra­ve­nint tots els codis i, fins i tot, arri­bant a pro­duir amb les engru­nes econòmiques de la classe social bur­gesa que pro­mo­via l'èxit en les majo­ries. I és que la cre­a­ti­vi­tat té això: és indo­ma­ble, impre­vi­si­ble, i pot tri­om­far històrica­ment al marge de les indústries cul­tu­rals. Ho posa en relleu el curt de Joan Vall, quan con­ver­teix l'escrip­tura de Nunes en temps cine­ma­togràfic. Extrac­tes dels seus guions en fra­ses lapidàries que han mar­cat la sen­si­bi­li­tat de Joan Vall tecle­ja­des a temps real pel mateix Nunes cons­ti­tu­ei­xen aquest film que mos­tra com el cinema de Nunes és, a part de poe­sia, pen­sa­ment i filo­so­fia de la vida, huma­ni­tat. Com també ho des­til·la l'ino­bli­da­ble pla del ros­tre de Núria Espert que tanca Bio­ta­xia, poc més de tres minuts d'una mirada fron­tal, que ens fa de mirall i ens inter­roga sobre el difícil emplaçament de l'ésser humà en aquest món.