El temps és al seu costat

Irma Tho­mas, reina soul de Nova Orle­ans, es devia pre­gun­tar uns quants cops diu­menge perquè, en 54 anys de car­rera, mai no havia actuat a Bar­ce­lona. Va pujar a l'esce­nari de la sala Apolo –ines­pe­ra­da­ment plena, molt plena– sense saber què es tro­ba­ria i va bai­xar adme­tent que, a Bar­ce­lona, se l'havia fet sen­tir com si hi hagués estat tota la vida. Tant de bo, doncs, hagi nas­cut una mena d'idil·li d'aquesta pri­mera tro­bada, perquè vam poder tes­ti­mo­niar una can­tant lle­gendària de soul en extra­or­di­nari estat de forma, la qual cosa, per desgràcia, tots sabem que no és el pa de cada dia. El pri­mer inter­ro­gant que plan­te­java la vet­llada –com roda­ria Tho­mas amb una banda ínte­gra­ment for­mada per músics espa­nyols als quals aca­bava de conèixer– es va resol­dre de seguida: no hi havia motius pels quals negui­te­jar-se. Músics de per­fil més aviat rock que, no obs­tant això, van saber enten­drir-se quan calia. El fet, a més, que el de diu­menge fos tot just el segon con­cert que ofe­rien ple­gats va per­me­tre que Tho­mas es man­tingués en per­ma­nent estat d'alerta i ignorés la més gran temp­tació que es té quan fa mig segle que es can­ten els matei­xos temes: el pilot automàtic. Amb una veu tan feno­me­nal com la que exhi­bia als anys sei­xanta, va bro­dar It's rai­ning, (You can have my hus­band but) don't mess with my man, Time is on my side (recor­dant als des­pis­tats que ja la can­tava abans que els Sto­nes) i els temes més il·lus­tres d'un cançoner a (re)des­co­brir, així com una elegíaca Fore­ver young de Dylan. Impres­si­ona de debò veure estre­lles com ella mar­xar d'un esce­nari, després de tants i tants anys, amb tal cara indis­si­mu­la­ble de feli­ci­tat.