Tites populars i eroticofestives

Hi ha una poe­sia popu­lar basada en la rima fàcil per cons­truir cites fes­ti­ves i sovint gro­lle­res. Una rima gai­rebé ine­lu­di­ble. Fem la prova. Aca­beu aquesta frase impro­vi­sada: “Tots els mer­ders dels Bor­bons, ja m'està inflant els...” Queda clar què vull dir, oi? Fins i tot, n'hi hau­ria prou tallant la frase després de Bor­bons.

Algu­nes són més sub­tils i fins i tot deses­ti­men la rima. “Quan a baix tru­quen, a dalt no hi queda ningú.” Més clar: “Déu va donar a l'home titola i cer­vell, però no prou sang per fer-ho ser­vir tot alhora.” I encara una versió més flo­rida: “Quan el cap de baix s'enga­la­verna, el de d'alt no governa.” Ara un prec que des­perta com­passió: “Oh, Senyor, ja que m'has tret les for­ces, treu-me'n també les ganes.”

És curi­osa la presència de la geo­gra­fia d'alguns exem­ples, com ara el cone­gut “Qui no carda a Olot no carda enlloc”. Els cops que he estat a la capi­tal de la Gar­rotxa, però, con­fesso que no he notat un ambi­ent més las­ciu o pro­miscu que a una altra banda. Una versió ampli­ada i cas­te­llo­nenca: “En Onda la cla­ven fonda, en Betxí fins al florí, en Tales fins a les gales i en Vila-real fins al final, i a Bor­ri­ana, per on ens dóna la gana.”

N'hi ha que juguen amb metàfores prou encer­ta­des: “Pany que hi van bé totes les claus, fa de mal guar­dar.” Altres mos­tren des­co­bri­ments infan­tils: “Ai els pits, la mare tan gros­sos i jo tan petits.” Com que els rimai­res voca­ci­o­nals solen ser homes i en acti­tud tavernària, a més d'un mas­clisme que redu­eix la dona a forat, no hi falta la devoció fàl·lica; un exem­ple suau: “Jo tenc un ariçonet que en sen­tir olor a fufa pega un bot i s'estufa.”