L'exaltació de l'insignificant

For­mes i mots; anem a l'obra de Tàpies i obser­vem qui­nes for­mes hi veiem, quins mots són els que hi apa­rei­xen. En rea­li­tat ens tro­bem davant l'escàndol de la des­feta de la comu­ni­cació. A les obres de Tàpies tot hi és incon­cret: for­mes que no es pre­ci­sen, mots que és gai­rebé impos­si­ble de lle­gir –bar­rats, a l'inrevés, en llen­guat­ges que no són a l'abast–, i, si hi ha quel­com de con­cret, la seva presència res­pon a la bana­li­tat més pura, imme­di­ata i quo­ti­di­ana. Ales­ho­res qui observa es pre­gunta: si ens diuen que aquests objec­tes són obres d'art, què sig­ni­fi­quen, que volen dir, a què fan referència? La res­posta seria molt fàcil, si s'acceptés que són les refle­xi­ons de qui ha creat o orga­nit­zat aquells espais, aquells retau­les (per la mag­ni­ficència, les dimen­si­ons, i per la quan­ti­tat d'apa­rents relíquies o exvots volun­ta­ris o invo­lun­ta­ris pre­sents), ja ha tin­gut la neces­si­tat de con­cre­tar en aquell mural –en llen­guatge con­tem­po­rani també en diem mural–, acció que res­pon a la seva acti­tud a la filo­so­fia que ha auto­e­la­bo­rat per expli­car-se l'estar aquí i, a més, pen­sar i sen­tir més o menys angoi­xat aquest estar aquí. Tàpies ja fa molt de temps que ens va adver­tir que havíem d'apro­par-nos a la seva obra: adme­tent que tot el que hi és pre­sent no es trans­cen­dent sinó imme­diat, cor­rent el que ens suc­ce­eix o ens infor­mem que suc­ce­eix. Però aquesta imme­di­a­tesa la sent com una mera­ve­lla del que exis­teix o ha exis­tit perquè en cada frag­ment hi és pre­sent la vida intensa, s'hi acom­pleix el sam­sara, la suprema iden­ti­tat de cada cosa, no el que se'n pugui expli­car. De moment ja n'hi ha prou.