Discret retorn a casa

Encara que esti­gui obli­dat, el cine­asta Lasse Hallström va començar la seva car­rera a Suècia amb una pel·lícula molt ben rebuda per la crítica titu­lada, Mi vida como perro. Era l'any 1985 i l'èxit de la pel·lícula va obrir al cine­asta la porta als Estats Units, on no va tri­gar gaire a con­ver­tir-se en un cine­asta capaç de fer pel·lícules per agra­dar. Hällström es va con­ver­tir en espe­ci­a­lista en fer pro­duc­tes dis­se­nyats per la cor­recció política de certa aco­llida entre les nomi­na­ci­ons als Oscars: Qui estima Gil­bert Grape?, Les nor­mes de la casa de la sidra, Cho­co­lat o La pesca del salmón en Yemen. Després d'uns quants anys, Hallström va deci­dir tor­nar a Suècia per apun­tar-se a la moda de les adap­ta­ci­ons de novel·les negres nòrdi­ques i por­tar a la pan­ta­lla el best-seller El hip­no­tista (2011), de Lars Kle­per, pseudònim amb què signa el matri­moni Ale­xan­der Ahn­do­ril i Ale­xan­dra Coelho Ahn­do­ril,

No es pot dir que el retorn a casa hagi radi­ca­lit­zat Lasse Hallstöm sinó que més aviat l'ha por­tat a ajus­tar la seva posada en escena insípida a una trama cri­mi­nal sense acon­se­guir mai bri­llar gaire. El hip­no­tista sem­bla moure's bàsica­ment a dues ban­des. Per un cos­tat hi ha un assas­si­nat que sem­bla tenir com a objec­tiu l'ani­qui­lació d'una família i per l'altre hi ha un espe­ci­a­lista en hip­no­tit­zar que ha inten­tat treure infor­mació de l'únic super­vi­vent de la matança, el qual es tro­barà que li segres­ten el fill. En la pri­mera part de la pel·lícula les dues tra­mes avan­cen en línies paral·leles. Men­tre els poli­cies inves­ti­guen veiem com l'hip­no­tit­za­dor té pro­ble­mes fami­li­ars i es dis­cu­teix amb la seva dona –la sem­pre esplèndida Lena Olin–. A la segona part la trama comença a cre­uar-se. El tre­ball de Lasse Hallström té bàsica­ment un pro­blema de ritme intern, de capa­ci­tat de poder cap­tar l'atenció de l'espec­ta­dor amb una intriga de la qual el mateix direc­tor sem­bla dis­tan­ciar-se. La trama avança a bat­ze­ga­des, s'hi intro­du­eix alguna sor­presa, però no s'acaba de tro­bar el ritme ade­quat, ni la fili­ació a les coor­de­na­des pròpies del gènere. Men­tre el ritme decau, el tre­ball d'il·lumi­nació intenta cons­truir un seguit d'atmos­fe­res fos­ques, que pre­te­nen donar a El hip­no­tista la den­si­tat que li falta.