L'ornamentació expressiva

Tam­poc no des­co­bri­rem res si afir­mem que els argu­ments de mol­tes òperes són “impos­si­bles”. Per­me­tin-me que expli­qui a la meva manera el de Norma, l'obra de Bellini que va repre­sen­tar-se dimarts a Pera­lada amb una pro­ducció de l'Òpera d'Ovi­edo. A la Gàl·lia, a l'època de l'ocu­pació romana, Norma és una sacer­do­tessa suprema druida que manté una relació amo­rosa secreta amb el gover­na­dor romà Polli­one, del qual, a més, té dos fills ama­gats en una cova; però Polli­one, com tants d'homes quan es fan vells, desitja una sacer­do­tessa més jove, Adal­gisa, que demana la pro­tecció de Norma; aquesta, però, des­co­breix qui ha seduït Adal­gisa i el seu desig de ven­jança fa que esti­gui a punt d'imi­tar l'acció ter­ri­ble de Medea (matar els fills) abans de menar els gals a la revolta con­tra els romans. Però, per rap­tar Adal­gisa, Polli­one entra al tem­ple i, un cop cap­tu­rat, Norma dubta a matar-lo abans de sacri­fi­car-se anun­ci­ant que és la cul­pa­ble de la pro­fa­nació del romà ocu­pant, que ales­ho­res reco­neix la gran­desa de la dona a qui volia aban­do­nar i deci­deix morir amb ella a la foguera.

Aquest argu­ment, evi­dent­ment, resta trans­cen­dit per una dimensió tràgica i simbòlica, que, en el mun­tatge pre­sen­tat a Pera­lada, es remarca amb la nuesa esce­nogràfica (jugant amb els colors, les ober­tu­res i la pro­jecció de la lluna) d'una posada en escena que, diri­gida per la jove astu­ri­ana Susana Gómez, con­vida a la ima­gi­nació dels espec­ta­dors; també, és clar, amb la gran­desa d'una música que, amb la col·labo­ració d'alguns pas­sat­ges del lli­bre­tista Felice Romano, expressa les con­tra­dic­ci­ons emo­ci­o­nals dels per­so­nat­ges, de manera par­ti­cu­lar de Norma, apor­tant com­ple­xi­tat a l'obra, i, sobre­tot, si hi és, amb una can­tant excep­ci­o­nal que, capaç de superar uns rep­tes molt exi­gents, apro­fita les colo­ra­tu­res no només per exhi­bir inútil­ment unes qua­li­tats vocals, sinó per, posant-se al ser­vei del drama, expres­sar una tensió emo­ci­o­nal devas­ta­dora. L'orna­men­tació i el vir­tu­o­sisme no han de ser per fer bonic, sinó per crear una bellesa que pot per­tor­bar. Va ser així a Pera­lada amb la par­ti­ci­pació de Son­dra Rad­va­novski, una de les grans sopra­nos dramàtiques actu­als.

La can­tant nord-ame­ri­cana, potent i a la vegada sub­til en la seva ampli­tud de regis­tres, té, a més, una nota­ble força escènica. Ella va ser el valor fona­men­tal d'aquesta Norma, en què la mez­zo­so­prano Marina Pru­denskaya va donar-li una rèplica prou digna men­tre que Josep Bros, sobre­tot en el pri­mer acte, va xer­ri­car en els aguts. El baix Carlo Colom­bara va ser un fun­ci­o­nal Oro­veso, cap dels drui­des, que van repre­sen­tar amb soli­desa els mem­bres del cor del Palau. Carlo Mon­ta­naro no va diri­gir amb gaire tremp l'OBC, de manera que alguns pas­sat­ges van sem­blar lents. Un dels espec­ta­dors va ser el pre­si­dent Artur Mas, i vés a saber si va tro­bar cor­res­pondències actu­als amb aquesta història de gals, romans i sacer­do­tes­ses drui­des ena­mo­ra­des que tra­ei­xen el seu poble. Pot­ser seria massa forçat.