cultura

Prada ‘balanceja' Vallverdú

La Universitat Catalana d'Estiu lliura a l'escriptor lleidatà, que ha fet 90 anys, el premi Canigó a la trajectòria literària

Referent de la literatura per a joves, la seva obra vital queda marcada per la fidelitat al país

Josep Vall­verdú, que al juliol va fer 90 anys, se sot­met tot aquest any a un Pas­seig d'Ani­ver­sari que li orga­nitza l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Iler­dencs (IEI), un viatge que el por­tarà a ser objecte d'home­natge en tots els ter­ri­to­ris de parla cata­lana. Diu ell, tal com ahir des­ve­lava el seu biògraf Josep M. Aloy, que segons com, aquest pas­seig pot esde­ve­nir per a ell “un sac­seig, o un balan­ceig”.

Doncs bé, la Uni­ver­si­tat Cata­lana d'Estiu va balan­ce­jar ahir l'escrip­tor llei­datà amb un tri­but bar­reja de luci­desa i emo­ti­vi­tat, ama­nit amb un corol·lari sor­presa, l'entrega del premi Canigó en reco­nei­xe­ment de la seva prolífica tra­jectòria literària: una setan­tena de lli­bres infan­tils i juve­nils, una setan­tena per a adults i una setan­tena més de tra­duc­ci­ons, sobre­tot de l'anglès. “La mul­ti­pli­ci­tat de tex­tos seg­men­tats pot­ser fa que no hagin tin­gut pro­fun­di­tat, però m'han dit escrip­tor tot ter­reny”, refle­xi­o­nava el mateix Vall­verdú en veu alta. “Ara m'hau­rien de posar escrip­tor des­ca­ta­lo­gat”, bro­me­java.

Res més lluny de la rea­li­tat. A la seva edat, Vall­verdú manté una enve­ja­ble acti­vi­tat i con­ti­nua bar­ri­nant pro­jec­tes tot­hora. I les seves obres ja són més que clàssics. “És una de les figu­res cab­dals de la lite­ra­tura cata­lana, un dels intel·lec­tu­als més il·lus­tres que ha donat la nos­tra terra”, llo­ava ahir el pre­si­dent de la Dipu­tació de Lleida, Joan Reñé. Defi­nit també per Aloy com “un dels grans teòrics del pen­sa­ment ponentí con­tem­po­rani”, és evi­dent que la tra­jectòria de Vall­verdú queda mar­cada amb lle­tres d'or per la seva dedi­cació a la lite­ra­tura per als més joves, en què curi­o­sa­ment va entrar ja adult, als anys sei­xanta. En dóna fe la vin­tena de títols publi­cats en la col·lecció Gru­mets de la Galera, que ja superen les cent edi­ci­ons. O els con­tes del popu­lar gos­set Rovelló, de què s'han fet més de trenta edi­ci­ons en català i que han estat traduïts a una pila de llengües. “És un refe­rent abso­lut de la lite­ra­tura juve­nil, un escrip­tor que no és de Ponent, sinó que és uni­ver­sal, i de tots els ter­ri­to­ris de parla cata­lana”, indi­cava el pre­si­dent de l'IEI, Josep M. Solé i Sabaté. No per res va arri­bar a ser can­di­dat als pre­mis Ander­sen, els Nobel de la lite­ra­tura per a joves, o va rebre el 2000 el Premi Naci­o­nal de les Lle­tres Cata­la­nes, entre molts altres guar­dons. “Milers de lec­tors de diver­ses gene­ra­ci­ons són avui gràcies a ell més rics i més feliços”, resu­mia Aloy, que en des­taca una tra­jectòria “cons­truïda lluny dels crits i els focs d'arti­fici”. “No he estat un escrip­tor mediàtic; de fet, m'hau­ria agra­dat ser un escrip­tor del segle XIX, un Vic­tor Hugo, de qui ningú conei­xia la cara”, con­fes­sava ell mateix.

Vall­verdú rei­vin­di­cava ahir que per­tany a una “gene­ració pont”, la que va començar a escriure després de la Guerra Civil però no va poder publi­car fins vint anys després a causa de la cen­sura fran­quista, espe­ci­al­ment intensa en el camp de la lite­ra­tura juve­nil. “M'iden­ti­fico amb l'atmos­fera del sec­tor antic i entenc molt bé les fal·làcies del sec­tor modern”, s'auto­de­fi­nia. D'aquí que es declarés un “pri­vi­le­giat” per haver pogut trac­tar escrip­tors com ara Car­les Riba, Josep M. de Sagarra, Sal­va­dor Espriu i els exi­li­ats Tísner i Pere Cal­ders, i que ja s'iden­ti­fi­qui menys amb la gene­ració que arriba als anys setanta, que “creu que la lite­ra­tura i la història comen­cen amb ells”, i en què situa autors com Maria Aurèlia Cap­many, Joan Perucho, Miquel Martí i Pol i Josep Palau i Fabre.

És a par­tir d'aquesta època, de fet, que l'obra de Vall­verdú s'amplia més enllà dels infants, als quals també ha dedi­cat cen­te­nars de clas­ses i visi­tes a les esco­les, i incor­pora un desig de vari­e­tat que l'ha dut a trac­tar tots els temes. Tal com expli­cava ell mateix, així, ja el 1968 es va intro­duir en l'assaig, i en les últi­mes dècades ha sen­tit més la neces­si­tat d'expli­car-se, a través dels seus die­ta­ris i fins i tot de la poe­sia, i de valo­rar els temes que pas­sen al seu vol­tant, cosa que ha fet també en nom­bro­sos arti­cles de premsa, sovint crítics amb la classe política. D'aquí que una vida mar­cada sem­pre per la seva fide­li­tat al país “en hores difícils”, com ahir remar­ca­ven tots els ponents, hagi endu­rit el dis­curs en els últims anys i accen­tuat el naci­o­na­lisme, i hagi deri­vat cap a una “ali­ne­ació sense mit­ges tin­tes amb l'inde­pen­den­tisme”, com exposa ell mateix. Apa­reix així el Vall­verdú més rei­vin­di­ca­tiu, que col·labora amb l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i par­ti­cipa en actes com ara l'inici de la Marxa de la Lli­ber­tat l'any pas­sat a Lleida i la defensa de la llen­gua a Cala­ceit.

Vall­verdú ja adver­tia ahir que no el veu­ran mai quiet. “Sóc un ciu­tadà que observa i escriu i que, des de la des­con­fiança, tre­ba­lla amb opti­misme. Som-hi?” Doncs som-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.