El pregoner de la Geltrú

Vila­nova és el poble nou que va començar a créixer fora de les mura­lles de la vila medi­e­val de la Geltrú. Ens ho explica Sergi López men­tre cami­nem des de la plaça de la Vila on ens ha citat (a Vila­nova) fins a la plaça dels Lle­do­ners (a la Geltrú), l'indret que ha esco­llit del seu poble. Pel camí ens conta que el senyor feu­dal de la Geltrú tenia dret de cuixa sobre les don­ze­lles, i ofe­ria a canvi la segu­re­tat de les mura­lles con­tra les incur­si­ons dels pira­tes. Però va arri­bar un moment en què “l'amenaça sarraïna era un mite, més aviat”, i una jove pare­lla va deci­dir casar-se i ins­tal·lar-se fora de les mura­lles. Aviat els va seguir altra gent, es va con­ver­tir en el nucli de Vila­nova i “va aca­bar engo­lint la Geltrú, que ara és el barri vell”.

Un car­rer de poc trànsit tra­vessa pel cos­tat la plaça dels Lle­do­ners, una espla­nada pro­te­gida pels arbres que li donen nom, amb una font i tau­les de cafè. “Hi ha més ombra i s'hi està més tran­quil que a la plaça de la Vila”, explica. Però hi ha un altre motiu perquè escollís aquest lloc per a la secció L'artista al seu indret: “Quan tenia 17 o 18 anys, vaig fer una actu­ació aquí que abans posava al meu currículum: em van dema­nar que fes una mena de pregó de la festa major de la Geltrú. En aquesta mateixa plaça i en altres indrets, amb una dis­fressa com de joglar, anava anun­ci­ant el pro­grama d'actes. A mi se'm va acu­dir anar amb una escala de pin­tor de fusta, i després em vaig ado­nar que sem­blava Jesu­crist, car­re­gant-la pel car­rer. Aquí, a la plaça dels Lle­do­ners, és on vaig arren­car. Vaig pujar i vaig començar a cri­dar: “Senyo­o­o­o­re­e­e­esss i senyo­o­o­o­ors, demà comença la festa major i hi haurà l'ofici...”

Els Pas­to­rets que feia al mateix barri, al Círcol Catòlic (“així, mal escrit”, pre­cisa), i aquest pregó van supo­sar l'inici d'una car­rera d'actor que li ha donat fama inter­na­ci­o­nal. En rea­li­tat, ell no és d'aquest barri. I con­fessa que ni tan sols va néixer a Vila­nova, sinó en una clínica de la Bona­nova, a Bar­ce­lona, “perquè ma mare no se'n fiava, el senyor que por­tava l'hos­pi­tal d'aquí fumava fàries”. L'endemà mateix ja van tor­nar a Vila­nova. Ara viu al barri de Mar, però va créixer al barri de Sant Joan: “Hi vaig viure fins que als 20 anys vaig anar a París. Era un barri d'immi­gració. Vaig pren­dre consciència que el dife­rent era jo quan un dia em van venir a bus­car per jugar a fut­bol a casa, van picar i van pre­gun­tar: “Están los cata­la­nes?”

Sergi López es pre­senta sem­pre allà on va, abans i després de tri­om­far, com a català i vila­noví. “Té a veure amb un cert orgull de ser de poble, no de Vila­nova en par­ti­cu­lar –ens explica–. Quan vaig pel món i em diuen si sóc de Bar­ce­lona, és més fàcil dir que sí, com és més fàcil dir que sí quan et pre­gun­ten si ets espa­nyol. Però no acaba de qua­drar. Em costa de dir que sóc de Bar­ce­lona, per mi és la capi­tal, no em sento bar­ce­loní. És la ciu­tat gran més pro­pera. És una qüestió d'orgull: escolta, oi que no ets de Bar­ce­lona? Doncs diga-ho! No te n'ama­guis! Sem­bla que tin­guis com­plex de ser de poble. És exac­ta­ment el mateix que em passa quan dic que sóc català i em res­po­nen: Ah, espa­nyol! A vega­des dius que sí, val, però a vega­des comen­ces a expli­car, i pot con­ver­tir-se en titu­lar de diari.” També li passa que dir d'on és de debò pot pro­vo­car reac­ci­ons gra­ci­o­ses. “A França dius que ets d'un poble català i es pen­sen que som dotze famílies i que pes­quem amb les mans”, diu.

Com­para això de dir que és de Vila­nova amb el seu cognom: “És una qüestió iden­titària, és com el cognom López, hi ha escrip­tors i actors que s'ama­guen aquest cognom. Jo em podria fer dir Sergi Ayats, que és el cognom de la meva mare. Té a veure amb una qüestió d'hones­te­dat amb tu mateix: si et dius López, no vul­guis anar pel món ama­gant-ho!”

Mal­grat la seva popu­la­ri­tat com a actor, la gent no el molesta gaire. “Aquí al final la gent et coneix més que de vista, o conei­xen el pare, el germà... T'empre­nyen més a les grans capi­tals.” A la plaça de la Vila de vega­des el salu­den els fran­ce­sos. Un dels papers que el va fer famós és el psicòpata de Harry, un amigo que os qui­ere bien, però mai no li ha pas­sat com a l'actor que inter­pre­tava Fal­co­netti, el dolent d'Hom­bre rico, hom­bre pobre: “Pel car­rer, una senyora amb paraigües li va pegar –riu–. En aquest sen­tit, tant aquí com a França la gent és bas­tant res­pec­tu­osa.”

Molt ocu­pat, mal­grat la crisi, Sergi López té tres pel·lícules fil­ma­des: Mic­hael Kohl­haas, que va com­pe­tir a Canes; El niño, del Daniel Monzón, i Ismael, del Mar­celo Piñeyro. A més, el 7 de novem­bre estre­narà a la sala Pla­neta de Girona un nou espec­ta­cle tea­tral, una lec­tura i inter­pre­tació de tex­tos de Shakes­pe­are i pot­ser altres autors, que pre­para amb Jorge Picó.