Fer via

Quan escric aquest arti­cle només ho he vist en llocs tan exòtics com la Gran Mura­lla xinesa, però estic segur que avui tot­hom reté a la retina la tira­llonga qui­lomètrica de ciu­ta­dans cata­lans enllaçats durant aquesta Diada per for­mar l'ano­me­nada Via Cata­lana. Jo hauré fet via al tram 644, a Bàscara, bàsica­ment amb el desig de defu­gir la Diada de la mar­mota i mirar de superar una situ­ació ano­dina que tot ho con­ta­mina i que ali­menta les espe­cu­la­ci­ons dels medi­o­cres des de fa més de trenta-cinc anys. Fer via és una expressió que els de casa sem­pre em deien, de petit. Amb els anys vaig des­co­brir que tant volia dir cami­nar (“Fes via”, em deien quan sortíem a pas­se­jar) com anar de pressa a aca­bar una cosa que tens entre mans (“Fes via amb els deu­res i podràs jugar”, em pro­me­tien). També hi havia vies públi­ques i fèrries (la pit­jor, la via morta), vies natu­rals, vies sanguínies, les vies de la can­sa­lada (després vaig saber que també se'n deia carn viada), les auto­vies i algu­nes vies roma­nes (Via Augusta, Via Àpia) que jo con­fo­nia amb altres car­rers de Bar­ce­lona (Via Laie­tana, Via Favència, Gran Via). Quan l'àvia Paula em recla­mava que m'enviés el bere­nar volia dir que me l'havia d'empas­sar de pressa, tot i que avui més aviat fem ser­vir enviar per a altres tra­me­ses. Aviat vaig des­co­brir que anava aviat si volia tran­si­tar per totes les vies que ema­nen de la paraula via, però també vaig apren­dre a des­viar-me una mica del camí dret per tor­nar a enfi­lar-lo més enda­vant. Això és el que fa ara el país. Fem via en els dos sen­tits. Ens des­pla­cem i acce­le­rem. Cami­nem de pressa.