Document poètic d'un interior domèstic

En veure el pas­tor Joan Pipa a El somni fent la trans­humància, dor­mint en els camins i sen­tint-lo par­lar en con­tra dels tan­cats a les mun­ta­nyes que limi­ten el pas dels ramats, era pos­si­ble pen­sar en els cow­boys cre­pus­cu­lars de les pel·lícules de l'Oest: gent que estima la vida sense regles i orde­nan­ces a l'aire lliure i que defuig l'espai domèstic. En començar la pel·lícula, el seu direc­tor, Chis­tophe Far­na­rier, mos­trava la casa del pas­tor a Sant Esteve de Guial­bes, on, men­tre Joan Pipa anava a les mun­ta­nyes, s'hi que­da­ven la seva dona i la seva filla. El fotògraf i docu­men­ta­lista mar­sellès, resi­dent des de fa anys a Banyo­les, va seguir el pas­tor, però va adqui­rir la consciència que hi havia una altra pel·lícula per fer: la que podria rodar-se a l'inte­rior d'una casa de pagès, amb les dones, un cop els homes n'han mar­xat. És la pel·lícula que, de fet, no s'ha rodat sobre l'Oest ame­ricà, que ha deses­ti­mat les cases quan s'hi que­da­ven les dones pre­fe­rint seguir els homes en les seves aven­tu­res exter­nes. Far­na­rier, en canvi, va deci­dir entrar en una casa per obser­var-hi el fei­ne­jar cons­tant d'una dona, Carme Fajula, la mare del jove pas­tor Martí, que ja apa­reix en El somni com l'aju­dant de Joan Pipa. És així com ens ha des­co­bert cine­ma­togràfica­ment aquest espai domèstic loca­lit­zat a la Serra Cava­llera, al Ripollès, envol­tat de mun­ta­nyes, que, com en el pri­mer i ante­rior film de Far­na­rier, també hi adqui­rei­xen una presència forta, a vega­des impo­nent, que la càmera regis­tra amb la consciència del poder de la natu­ra­lesa.

Chis­top­her Far­na­rier, doncs, va entrar en una casa, però va pro­cu­rar fer-ho de la manera més dis­creta pos­si­ble perquè la seva presència no alterés la quo­ti­di­a­ni­tat dins d'aque­lles parets i no des­torbés el ritme i pro­ce­di­ments amb el qual, en silenci, Carme Fajula rea­litza de manera curosa i prim­mi­rada les seves fei­nes domèsti­ques, sobre­tot a par­tir del moment en què els homes (només s'hi queda l'avi, sovint a prop d'un apa­rell de tele­visió enge­gat que, amb tot, no sem­bla que miri ningú) se'n van a tre­ba­llar a fora. Però també ella, que tam­poc no des­cura les fei­nes al camp, surt a tre­ba­llar per fer de cam­brera en un res­tau­rant d'Ogassa. Carme Fajula no para, com no ho han fet, gene­ració dar­rere gene­ració, les dones de pagès que Far­na­rier home­natja a través de la seva heroïna. Tant recull amb deli­ca­desa les engru­nes de pa al calaix de la taula (en una escena pri­mo­rosa) com cava la terra amb força per plan­tar. Obser­vant-la i fil­mant-la, Far­na­rier sem­pre es manté atent a la poètica del gest (les mans, sobre­tot les mans) per fer-nos sen­si­bles a un ritual quo­tidià.

De manera humil i honesta, amb volun­tat tes­ti­mo­nial, Chris­tophe Far­na­rier torna a docu­men­tar un món que, man­te­nint unes for­mes de vida har­mo­ni­o­ses amb la natu­ra­lesa i pràcti­ca­ment inal­te­ra­bles durant un llarg temps, encara per­vi­uen, però amb l'amenaça de la seva des­a­pa­rició: els seus habi­tants són resis­tents del món rural, que és víctima de l'aban­do­na­ment. El docu­ment es fa poema que podria con­ver­tir-se en ele­gia. Però tam­poc no es fa amb nostàlgia: la vida con­ti­nua. Al fons del qua­dre, sem­pre hi ha la natu­ra­lesa, que marca el pas del temps amb el ritme cíclic de les esta­ci­ons. Així que, al final, sem­pre torna la pri­ma­vera i tot reneix.