Música

concert

xavier castillón

Puntí, al revés del món

Adrià Puntí presenta demà les ‘cançons mudes' del seu llibre ‘Incompletament Puntí' en un concert a l'Auditori de Girona, on actuarà amb els millors músics de la seva etapa en solitari. En temps difícils, Puntí es reinventa i aposta fort

“Aquesta és una pro­posta ambi­ci­osa i cara, però jo vaig al revés del món: quan Ale­jan­dro Sanz redu­eix per­so­nal, jo l'amplio.” Ho diu Adrià Puntí –o l'home abans cone­gut com Adrià Puntí, o Josep Puntí o sim­ple­ment i incom­ple­ta­ment Puntí– al pati de casa seva, en un car­rer molt tran­quil de la loca­li­tat giro­nina de Salt. Ha fet una pausa en els assa­jos que porta a terme des de fa set­ma­nes al domi­cili fami­liar dels Puntí, per pre­pa­rar el con­cert que demà ofe­rirà a la sala Mont­sal­vatge de l'Audi­tori de Girona, la simfònica, amb capa­ci­tat màxima per a 1.200 per­so­nes. Tot un repte. Però hi ha mol­tes ganes de retro­bar-se amb el millor Puntí, un dels com­po­si­tors i intèrprets més citats i llo­ats pels seus com­panys de pro­fessió i per la seva legió de segui­dors fidels. Després d'una llarga tem­po­rada una mica erràtica i amb escas­ses nove­tats dis­cogràfiques –el seu últim disc amb cançons noves, Maria, data del 2002–, Puntí ha donat en els últims mesos unes quan­tes bones notícies: alguns memo­ra­bles con­certs en soli­tari, un docu­men­tal a l'altura del per­so­natge i un lli­bre, Incom­ple­ta­ment Puntí, que dóna mol­tes pis­tes sobre el pas­sat, el pre­sent i el futur de Puntí: tot un home­natge al seu pare, nota­ble pin­tor i escul­tor que ha pas­sat vol­gu­da­ment des­a­per­ce­but, com­ple­men­tat amb mate­ri­als diver­sos com les ano­me­na­des Cançons mudes, que ara dei­xa­ran de ser-ho.

Tor­nem al pati de can Puntí. Men­tre par­lem (“El lli­bre ha fun­ci­o­nat molt bé, tot i que l'hem fet molt aus­te­ra­ment i sense dis­tribuïdor, però serà ara, a par­tir d'aquest con­cert a Girona, quan la gent l'entendrà del tot”, diu, tan con­vençut com enigmàtic), el grup con­ti­nua assa­jant a la sala gran que hi ha a l'entrada de la casa, envol­tada d'obres del pare i d'alguns records de la seva pròpia obra: la por­tada de Bam­boo Ave­nue (1992), el segon disc d'Umpah-Pah, i un pòster de Pepa­la­llarga i... (1997), el seu debut en soli­tari. En rea­li­tat, tam­poc no hi sobra gaire espai per als músics, que el dia de la visita són set: Puntí ha recu­pe­rat la seva millor banda, la Fellac­tion on the Rocks Bang Bang Bang –nom mutant que l'acom­pa­nya des de temps imme­mo­ri­als–, amb Lluís Costa a la gui­tarra, Pere Martínez al baix i el con­tra­baix i Dani Pujol a la bate­ria i les per­cus­si­ons. Tots tres ja hi eren, a la seva pri­mera gira en soli­tari, ara fa tres lus­tres. També hi ha cor­des –el Taller d'Orques­tra– i durant l'entre­vista Puntí parla de la pos­si­bi­li­tat de reclu­tar vents, si les cir­cumstàncies ho per­me­ten. Ja ho ha dit: aquesta és una pro­posta “ambi­ci­osa i cara”, però és també el que neces­sita Puntí per mar­car un punt i a part deci­siu en la seva car­rera.

Per a la gran estrena de demà a l'Audi­tori de Girona, Puntí ha pre­pa­rat un reper­tori on es com­bi­nen cançons sobra­da­ment cone­gu­des pel seu públic amb unes quan­tes cançons noves o rela­ti­va­ment noves. Com ja hem dit, algu­nes apa­rei­xen en el lli­bre, però mudes, sense música... fins ara.

Amb un ou o un nou

Entre les nove­tats pre­vis­tes per al con­cert de demà, hi ha cançons com ara La prova del nou (“Quan un no sap què dir en una cançó hi posen un ou o un nou”, diu la lle­tra), acom­pa­nyada en el lli­bre d'una curi­osa referència musi­cal: “Men­tre sona Genets al cel de Frankie Laine.” O com Tor­navís (“Maleït sigui aquell dia tan bord quan jugàvem amb l'amor”). O com Un trist avís d'enyor (“Doncs tu ho ets tot. Ets carn i adob, però ets agre i magre, quan vols”). I també són inèdites en disc Pro­hi­bit, Cor emi­grant, La clau de girar el taller –un títol que evoca una broma ja clàssica que es feia als apre­nents dels tallers–, Tarda d'agost i El boig del telèfon roig, una cançó dedi­cada a un emblemàtic per­so­natge gironí que durant anys es va pas­se­jar amb un telèfon de taula per la ciu­tat fins que va dei­xar de fer-ho en el moment en què els seus con­ciu­ta­dans van començar a vol­tar per­tot arreu amb telèfons mòbils.

Baca­nal de noves cançons

Com es pot veure, Puntí pre­para una autèntica baca­nal de noves cançons per als seus fans asse­de­gats, que espe­ren el seu quart disc, el suc­ces­sor de Maria, amb can­de­le­tes. Si algun dia es reso­len els seus con­flic­tes amb Picap –la dis­cogràfica que ha publi­cat tota la seva obra en soli­tari–, pot­ser aquest disc veurà la llum. Però ara no sem­bla que això pre­o­cupi gaire Puntí, que té oberts altres fronts cre­a­tius: després del lli­bre, el nou directe amb la banda com a màxima pri­o­ri­tat, i per sobre de tots aquests pro­jecte sobre­vola la pel·lícula de està fil­mant des de fa mesos, Viatge d'un savi vila­trista cap enlloc. “Incom­ple­ta­ment forma també part de la pel·lícula. De fet, el guió fa referència a un fet que passa a l'Audi­tori i per això m'agra­da­ria fil­mar el con­cert”, afirma el músic, ara ja cre­a­dor poli­facètic. I remarca que el con­cert tindrà una impor­tant dimensió audi­o­vi­sual, amb pro­jec­ci­ons de les obres del seu pare que hi ha en el lli­bre.

Tor­nem a la sala d'assaig i Puntí es rein­cor­pora a la feina, després del parèntesi pro­mo­ci­o­nal. Comen­cen a tocar i sona molt bé, com feia temps que no s'escol­tava aquesta veu única, que molts músics d'aquest país han citat com a influència, fins i tot durant la seva llarga tra­ves­sia del desert. Ara Puntí torna amb la força de les seves cançons –“Pri­mer vam tre­ba­llar sobre uns 40 temes i en farem uns 25 en directe”–, amb uns músics de pri­mera i amb ganes que això no s'aturi: “Incom­ple­ta­ment tindrà una segona part, no sé si un altre lli­bre o un disc. Pot­ser es dirà... Com­ple­ta­ment?”

Un llibre ple d'art i poesia
Incompletament Puntí, el llibre que va editar l'abril passat, és un projecte únic en el panorama musical català. Deixant de banda les lògiques comercials, Puntí va publicar pel seu compte un volum molt ben editat amb “dibuixos a les fosques, cançons sense soroll, vitralls que no enlluernen, escultures fotogràfiques, alguna que altra faula mal inventada i poesia... amb i sense inspiració”. Un tribut al pare i una guia per perdre's en el ric univers de Puntí.
Una llarga història
Josep Puntí (1963), més conegut com Adrià o només Puntí, va formar part dels fonamentals Umpah-Pah del 1989 al 1996, període durant el qual van editar cinc àlbums. El 1997 va debutar en solitari amb Pepalallarga i..., al qual van seguir en poc més d'un lustre L'hora del pati i Maria.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.