Una odissea a l'espai

El seu pas pels fes­ti­vals de Toronto, Venècia i Sant Sebastià ha con­fir­mat Gra­vity com una de les pel·lícules de l'any, i ja se'n parla com d'una presència gai­rebé segura en la pròxima edició dels Oscars. El mexicà Alfonso Cuarón ha con­ver­tit la història de dos astro­nau­tes atra­pats a l'espai a con­seqüència d'un acci­dent en un trans­bor­da­dor en una claus­trofòbica aven­tura espa­cial, que ha estat rodada en un 3D en aquest cas impres­cin­di­ble i que cons­ti­tu­eix un veri­ta­ble fes­ti­val de sen­sa­ci­ons visu­als i emo­ci­o­nals.

Gra­vity està sent com­pa­rada amb clàssics com 2001, una odis­sea de l'espai, de Stan­ley Kubrick, i Sola­ris, d'Andrei Tarkovski. Per a Cuarón, l'embol­call de ciència-ficció és sobre­tot una excusa metafòrica: “Gra­vity és la història d'una dona que es troba a la deriva enmig del buit. És una metàfora dramàtica que fun­ci­ona encara que un no sigui astro­nauta. Tot­hom la pot enten­dre, perquè és una història d'adver­si­tats i tot­hom pateix adver­si­tats a la vida.”

Alfonso Cuarón és un virtuós dels plans seqüència i Gra­vity –que arrenca amb un de molt llarg i espec­ta­cu­lar– no n'és cap excepció. El cine­asta va expli­car en el Fes­ti­val de Sant Sebastià: “Una part molt impor­tant de mi té a veure amb el direc­tor de foto­gra­fia Emma­nuel Lubezki, i ja a Y tu mamá también vam expe­ri­men­tar amb el pla seqüència, també amb la intenció de jugar amb el temps real. Quan vam veure docu­men­tals espa­ci­als ens vam ado­nar que tots estan rodats en un sol pla.” El punt de vista de la pel·lícula “comença mos­trant el per­so­natge prin­ci­pal objec­ti­va­ment, després la càmera acom­pa­nya la pro­ta­go­nista i oca­si­o­nal­ment s'arriba a ficar dins el seu casc. La intenció és que l'espec­ta­dor es con­ver­teixi en un ter­cer astro­nauta.”

La pel·lícula trans­corre al llarg de tot el metratge amb els seus pro­ta­go­nis­tes en estat d'ingra­vi­desa, la qual cosa va supo­sar un impor­tant des­a­fi­a­ment tècnic. Alfonso Cuarón explica que quan van aca­bar d'escriure el guió –amb el seu fill Jonás– es van ado­nar que no hi havia tec­no­lo­gia sufi­ci­ent per plas­mar en imat­ges el que havien escrit: “Ales­ho­res tot es va com­pli­car, volíem ser fidels al que sig­ni­fica la gra­ve­tat zero; el cer­vell està pro­gra­mat per veure els objec­tes amb gra­ve­tat, i els dibui­xants que pre­pa­ren els esbos­sos d'un film tre­ba­llen amb ele­ments com l'horitzó i el pes, que aquí no exis­tien”. L'asses­so­ra­ment científic que van rebre de la NASA va ser fona­men­tal “per modi­fi­car molts aspec­tes del guió”.

Un dels aspec­tes que des­ta­quen de Gra­vity és el reci­tal d'una San­dra Bullock sovint vili­pen­di­ada per les seves comèdies romànti­ques, i que aquí aca­para el pro­ta­go­nisme abso­lut amb un paper que, durant la major part del metratge, l'obliga a tre­ba­llar amb la veu i la ges­tu­a­li­tat cor­po­ral. Cuarón con­vida a apar­car els pre­ju­di­cis que es puguin tenir cap a l'actriu: “Jo no he de convèncer ningú de les qua­li­tats de San­dra Bullock, només han de veure la pel·lícula.” Tot són elo­gis per a una actriu que “rodava en con­di­ci­ons d'una duresa impres­si­o­nant, envol­tada de llums i robots, amb plans llarguíssims i una memo­rit­zació core­ogràfica de les esce­nes”. Curi­o­sa­ment, entre els refe­rents cine­ma­togràfics de què va par­lar Bullock a l'hora d'abor­dar el seu per­so­natge no hi havia pel·lícules de ciència-ficció: “Vam pen­sar sobre­tot en El tren de l'infern, d'Andrei Kont­xa­lovski, i en Un con­dem­nat a mort s'ha esca­pat, de Robert Bres­son.”