Jocs per ajornar la mort

Ha mort el poeta Juan Luis Panero, que tenia la mateixa edat que el meu pare. Havia nas­cut a Madrid l'any 1942, en el si d'una família molt dife­rent de la del meu pare –una família cultíssima i amb pos­si­bles, de ran­cio abo­lengo cas­tellà–. El pare, Leo­poldo, va ser un poeta reco­ne­gut, d'una cul­tura àmplia i uni­ver­sal. Fran­quista de cap i de cor. La seva esti­ma­ble poe­sia, com la de Manuel Mac­hado o la de Sánchez Mazas, va haver d'espe­rar els bons ofi­cis d'Andrés Tra­pi­e­llo perquè es recu­perés en con­di­ci­ons, ben entrada la dècada dels noranta. La mare, Feli­ci­dad Blanc, era una dona atrac­tiva i enigmàtica, que, de gran, amb aquells cabells tan blancs que tenia i un cert posat de falsa fleuma, s'assem­blava, per aquest ordre, a Mercè Rodo­reda i a algun per­so­natge femení de la nos­tra novel·lista més impor­tant de tots els temps (hi incloc homes i dones). Feli­ci­dad –el nom feia una mica la cosa– és la trista pro­ta­go­nista d'un cèlebre poema del fill mitjà, Leo­poldo María, titu­lat Ma mère.

Eren tres ger­mans: Juan Luis, poeta; Leo­poldo María, també poeta, malalt; i Michi, cine­asta i ànima inqui­eta de la Movida, mort ara fa nou anys. Per a més infor­mació, només cal que mireu aque­lla bella pel·lícula de culte de Jaime Chávarri, El des­en­canto, de l'any 1976, i que us dei­xeu anar i esgar­ri­far. Quan em sento una mica depri­mit de la meva família, quan les coses, amb els fills, no aca­ben de rut­llar, em poso davant l'ordi­na­dor, començo a veure-la i, de seguida, el meu ànim remunta. Per­so­nal­ment, mai no he entès, ni ganes, la poe­sia de Leo­poldo María. I, en canvi, la de Juan Luis sem­pre m'ha interes­sat.

Tenia 71 anys, l'edat del meu pare. El seu lli­bre Antes que lle­gue la noche, del 1985, va ser el pri­mer que vaig lle­gir d'ell, i em va cau­sar una impressió molt fonda (de fet, en el meu poema Vet­lla hi vaig dei­xar una referència d'home­natge). Lla­vors jo tenia dis­set anys, la mateixa edat que compta ara el meu fill.

Només el vaig veure una vegada, l'any 1991, a Laie, on vaig que­dar amb ell per par­lar d'uns quants poe­tes cata­lans de la seva quinta que jo estava estu­di­ant. Bevia gin tònic (no recordo quants en va dema­nar. Ara sóc jo, que en prenc). Panero, recor­dant Fer­ra­ter, també diu que només el va veure un cop: “Habla­mos de un muerto / al que vi sola­mente una vez / y que ahora parece visi­tar­nos”. Vam par­lar, esclar, de Vinyoli, que va ser, pro­ba­ble­ment, la seva última gran des­co­berta poètica, la seva dar­rera gran fas­ci­nació intel·lec­tual. Això, en algú que havia cone­gut Eliot a l'edat de cinc anys (“mi padre y aquel edu­cado espan­tapájaros, / sen­ta­dos en sus buta­cas de cuero, hablando en un extraño idi­oma”, escriu en el pri­mer poema de Galería de fan­tas­mas), algú que havia trac­tat amb una certa assiduïtat Cer­nuda i Bor­ges, Alei­xan­dre i Sabi­nes, Qua­si­modo i Paz, a mi, par­ti­cu­lar­ment, m'emo­ci­ona. En una entre­vista a Presència que li va fer Eva Vàzquez, Panero deia de l'autor de Domini màgic: “Van ser unes tro­ba­des molt inten­ses. Parlàvem en dife­rents llengües el mateix idi­oma”. La forma de dir-ho em sona. Obro el lli­bre que he citat al començament, i hi trobo el poema Poe­tas en Roma: “Habla­mos en el jardín anti­guo, oscura la tarde, / en dis­tin­tas len­guas el mismo idi­oma”. Com ens manca, ara, aquest diàleg! Però l'home­natge més sig­ni­fi­ca­tiu que va retre a Vinyoli va con­sis­tir a titu­lar un dels seus lli­bres amb un vers del bar­ce­loní: Jue­gos para apla­zar la muerte, del 1984.

“La vasta, vaga y nece­sa­ria muerte”, diu un vers de Bor­ges que Panero va fer ser­vir d'epígraf per a la cin­quena part de les seves “memòries con­ver­sa­des” (amb Fer­nando Valls). Era un dels grans temes de la seva poe­sia: “Insis­ti­mos en el tema de la muerte [...] Era una muerte cer­cana –muy poco lite­ra­ria”. De tota manera, la poe­sia del gran dels Panero és una pro­clama vita­lista i escèptica, molt crua, elegíaca, sense gota d'ama­ni­ment sen­ti­men­tal. L'afany de la cul­tura la tra­vessa, com l'espi­nada tra­vessa el cos dels homes i el d'alguns ani­mals.