La humanitat desfent-se

Fa 20 anys que el coreògraf i artista plàstic Josef Nadj va con­ce­bre un espec­ta­cle sobre el Woy­zeck, l'obra ina­ca­bada de Georg Büchner, i des d'ales­ho­res va repre­nent-lo per pre­sen­tar a la huma­ni­tat un mirall en el qual sen­tir-se inqui­e­ta­ment reflec­tida en uns éssers defor­mes i cru­els que esce­ni­fi­quen un procés d'ali­ne­ació, de boge­ria i, al cap­da­vall, de des­hu­ma­nit­zació que mai no acaba. Büchner va escriure aquesta història –o va inten­tar escriure-la sense aca­bar-la, devas­tat men­tal­ment per la seva boge­ria– sobre un sol­dat menys­preat, mani­pu­lat i tur­men­tat fa 180 anys, i Nadj la repre­senta amb el seu llen­guatge ges­tual per fer pre­sent com con­ti­nua inter­pel·lant-nos immer­sos en una soci­e­tat cruel i des­hu­ma­nit­za­dora.

Lliu­rats a uns jocs cru­els en un clima inqui­e­tant­ment bur­lesc, els per­so­nat­ges es mouen com si fos­sin tite­lles que, sobre­tot el Woy­zeck inter­pre­tat pel mateix Josef Nadj, fos­sin mani­pu­lats per un poder que els con­demna als ins­tints més pri­ma­ris i a la des­feta de la seva iden­ti­tat. Els ros­tres són emmas­ca­rats amb fang i cons­tant­ment es crea la sen­sació que els cos­sos són una matèria fràgil que va mudant, però que sobre­tot va des­fent-se. És així que va encar­nant-se la idea de la huma­ni­tat des­fent-se, des­truint-se, devo­rant-se o auto­de­vo­rant-se, com exem­pli­fica Woy­zeck, “men­jant-se” el propi fetge en una escena que causa estu­por. En un món d'homes, com ho és la caserna mili­tar de l'obra de Büchner, una sola dona (Maria) resta apar­tada, com pen­jada en una paret, o es con­ver­teix en una joguina. Tot és d'una violència extrema, però expres­sat amb una depu­ració ges­tual i a vega­des fins amb una sub­ti­li­tat para­do­xal: bru­tal i estra­nya­ment deli­cat.