Un quadre cubista íntim

Amb l'aure­ola d'estre­lla històrica i com un dels caps de car­tell del Fes­ti­val de Jazz d'enguany, Jack DeJoh­nette va tocar diven­dres a Bar­ce­lona acom­pa­nyat del cla­ri­ne­tista i saxo­fo­nista Don Byron, amb George Colli­gan al piano i als teclats i Jerome Har­ris al baix elèctric. La vet­llada va tra­ves­sar estils i cadències, ins­pi­ra­ci­ons i records: jazz de pri­mera cate­go­ria per degus­tar. Esmento records perquè DeJoh­nette es va situar en l'atmos­fera Miles Davis. No hem d'obli­dar que el bate­ria va ser un músic de con­fiança del mes­tre i el va evo­car al llarg dels gai­rebé noranta minuts del con­cert. Amb un so con­tin­gut i alhora explo­siu, en alguns moments irra­di­ant impro­vi­sa­ci­ons i, en altres, sug­ge­rint, el con­cert va pas­sar del jazz clàssic ple de swing a d'altres més cool per sal­tar a melo­dies recur­rents que s'alter­na­ven amb el funk. De la tra­dició a l'avant­guarda, el quar­tet va fer un repàs de la llarga tra­jectòria de DeJoh­nette, amb un entre­ma­liat Don Byron ben moti­vat, la sub­ti­lesa de Colli­gan i el mes­tre Har­ris, que va donar suport al bate­ria en la con­tenció a través de la secció rítmica. El con­trast podia oscil·lar del mini­ma­lisme a la ner­vi­osa intran­quil·litat del bop, sem­pre fres­cos, radi­ants i equànimes en la com­bi­nació ins­tru­men­tal.

Precís i esmo­lat, Jack DeJoh­nette acaba de fer els setanta anys, però està en forma com un espor­tista. El cla­ri­net de Byron va donar ales a un grup de solis­tes en la ple­ni­tud d'una banda sota els aus­pi­cis d'un geni de la com­po­sició i de la bate­ria, entre el vita­lisme i la defi­nició de les baque­tes. Fa més de trenta anys que DeJoh­nette ens visita en dife­rents for­ma­ci­ons, amb el trio amb Jar­rett i Pea­cock i amb altres estre­lles com ara Chick Corea, Her­bie Han­cock, Dave Holland i Pat Met­henty. Es va tor­nar a lluir en un qua­dre cubista i deli­ci­o­sa­ment íntim.