Sobre la paternitat

Hirokazu Kore-Eda és un cine­asta que, com altres direc­tors japo­ne­sos –i ho exem­pli­fica Yoji Yamada amb la recent Una fami­lia de Tokio–, ha mos­trat sovint una fili­ació amb el mes­tre Yasu­jiro Ozu, que sem­pre va explo­rar la con­dició humana rea­lit­zant vari­a­ci­ons sobre el tema de la relació pare-fills en el pas del temps. Kore-Eda també ten­deix a rea­lit­zar films sobre famílies, excel·lint amb Still walking i Nadie sabe, la qual és una vari­ació fami­liar extrema en la mesura que uns nens sols, amb la mare absent i el pare(s) des­co­ne­gut, inten­ten sobre­viure con­fi­nats en un apar­ta­ment. Pel que fa a De tal padre, tal hijo, és una explo­ració en la pater­ni­tat en què Kore-Eda par­teix de la pròpia experiència d'estra­nyesa quan va ser pare per pri­mer cop fa sis anys: reco­neix que, davant de l'estreta relació entre la mare i el fill, va sen­tir-se exclòs i que va pas­sar un temps abans que se li mani­festés un sen­ti­ment pater­nal. D'aquí una sèrie de pre­gun­tes que bate­guen en el film: el fet de com­par­tir una mateixa sang amb un fill fa d'un home un pare? O bé és el temps que un pare i el seu fill pas­sen junts? La difícil accep­tació del paper de pare pot tenir a veure amb el fet de no pas­sar prou temps amb el fill?

D'altra banda, l'argu­ment de De tal padre, tal hijo par­teix del fet que, durant el boom de nai­xe­ments al Japó dels anys sei­xanta, van pro­duir-se diver­sos casos d'inter­canvi invo­lun­tari de nadons en hos­pi­tals. Situ­ant-lo en la con­tem­po­raneïtat, Kore-Eda ha ima­gi­nat una família benes­tant i orde­nada a la qual la direcció d'un hos­pi­tal li comu­nica que pot ser que el fill de sis anys no sigui el seu biològic: a causa d'un error, va ser inter­can­viat per un altre, de manera que han criat el fill d'uns altres pares, que a la vegada han pujat el seu. La pos­si­bi­li­tat es con­firma amb unes pro­ves i entra en joc l'altra família, que viu en una bar­ri­ada popu­lar, que té dos fills més i un fun­ci­o­na­ment prou caòtic. Davant d'aquesta situ­ació ines­pe­rada, deci­dei­xen que cada família començarà a rela­ci­o­nar-se amb el seu fill biològic res­pec­tiu durant els caps de set­mana abans de pro­ce­dir a un inter­canvi defi­ni­tiu dels dos nens.

El pare de la família benes­tant i orde­nada, un arqui­tecte inter­pre­tat pel can­tant Masa­haru Fukuyama, accepta mala­ment el propi fill juga­ner i nerviós supo­sa­da­ment mal edu­cat per l'altra família. Això men­tre que l'altre fill con­viu joio­sa­ment amb l'altra família, que se n'ocupa més (sobre­tot si es com­pa­ren els dos pares) i amb la qual es diver­teix més. És així que l'orgullós arqui­tecte, que pas­sava molt poc temps amb el seu fill pel fet de pri­o­rit­zar la seva car­rera pro­fes­si­o­nal, sen­tirà qüesti­o­nada la seva pater­ni­tat i el seu model de vida.

La posició de Kore-Eda, que pot­ser es qüesti­ona ell mateix, és clara a favor de for­mes de vida pot­ser més desor­de­na­des i sobre­tot menys ambi­ci­o­ses pel que fa a l'èxit social, però amb les quals es pri­vi­le­gien més els com­por­ta­ments afec­tius. Això fa que, amb un to de comèdia, aporti una pel·lícula simpàtica, amb moments bri­llants, però que, remar­cant el dis­curs, sigui menys sub­til i així més òbvia que en altres oca­si­ons.