Una nova era

La banda giro­nina The Pep­per Pots va obrir dis­sabte la gira del seu cinquè disc, We must fight, a casa, a la sala gran de l'Audi­tori de Girona, molt ben acom­pa­nyada per un públic nombrós i molt entre­gat, en un bateig que marca el prin­cipi d'una nova era per al grup en la seva prolífica tra­jectòria. Han pas­sat qua­tre anys i mig des de la pre­sen­tació de Now! al mateix esce­nari i unes quan­tes coses han can­viat, sobre­tot en la pri­mera línia del grup: les tres veus feme­ni­nes amb un con­cepte 100% girl group, uni­for­ma­des i amb core­o­gra­fies ben estu­di­a­des, s'han con­ver­tit en dues can­tants –Adri­ana Pru­nell i Aya Sima, incor­po­rada en el disc ante­rior– que subrat­llen la per­so­na­li­tat pròpia de cadas­cuna i es com­ple­men­ten bé. Se cen­tren més en la part vocal que en les core­o­gra­fies, un apar­tat en què gai­rebé són supera­des per la dinàmica secció de vent. En rea­li­tat, aquest canvi d'imatge i acti­tud escènica té molt a veure amb la nova línia musi­cal oberta per The Pep­per Pots amb aquest We must fight, que aban­dona una mica el so feliç i des­pre­o­cu­pat del soul-pop de Motown en els anys sei­xanta i s'endin­sar-se en el soul més pro­fund, sofis­ti­cat i cons­ci­en­ciat –en resum, adult– que alguns artis­tes negres van desen­vo­lu­par en els anys setanta per rea­fir­mar també la seva inde­pendència cre­a­tiva. The Pep­per Pots han reproduït aquesta evo­lució d'una manera natu­ral i no traumàtica.

De fet, el con­cert va començar amb dues cançons del nou disc, We must fight i Got me crazy, i tot seguit van sonar dues peces de l'ante­rior, Train to your lover (2011), I wanna blindly trust in you i Glad­den your soul, abans de tor­nar al pre­sent amb You've got the future i fer la pri­mera incursió en el deci­siu Now! (2009): Real tru love. El grup va repas­sar com­ple­ta­ment les 12 cançons de We must fight i va anar inter­ca­lant temes dels dos dis­cos pre­ce­dents –qua­tre peces de cada àlbum–, als quals va afe­gir una versió: That's my baby for you, de l'històric grup vocal de Chi­cago The Chi-Lites. El reper­tori va sonar com­pacte i homo­geni, sense grans salts estilístics entre les cançons dels dife­rents dis­cos, que el grup va inter­pre­tar amb escas­ses pau­ses entre tema i tema, anant molt a la idea, de manera que les 21 cançons van sonar en menys d'una hora i mitja, amb dues tan­des de bisos inclo­ses.

La pro­fes­si­o­na­li­tat habi­tual del grup es va subrat­llar dis­sabte amb la impo­nent visió de 17 músics a l'esce­nari, tots els que van gra­var el disc: els 9 titu­lars, 6 músics de corda i 2 per­cus­si­o­nis­tes que van sonar com la glòria tot i la com­ple­xi­tat tècnica d'aquest gran des­ple­ga­ment ins­tru­men­tal: una altra nit memo­ra­ble.